TEORIA DEL GUIÓ DE MIQUEL SANZ: DISCURS ALS VI PREMIS BARCELONA DE CINEMA (2007)

Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer aniversari de la seva mort seria reproduir una transcripció del discurs que va adreçar al públic assistent als VI Premis Barcelona de Cinema (antecedent dels Premis Gaudí) el 5 de maig de 2007 al Teatre del Liceu.

El discurs ha estat polit (una mica, però no gaire) perquè sigui intel.ligible: ha calgut treure’n anacoluts (propis d’un discurs més aviat improvisat, però ben enraonat), manques de concordança, expressions sobreres i repetitives (clar, doncs, jo, de, de què...) i petits elements comprensibles en directe, però que destorben la lectura posterior.

El text transcrit conserva, al cap i a la fi, la frescor del moment i constitueix un resum molt bàsic i sintètic de la seva reflexió i lluita com a guionista i home de cinema per transformar la manera d’explicar històries al cinema català i europeu.

Tanquem els llums.

JOAQUIM ORISTRELL

(President del Col.legi de Directors de Catalunya)

Bona Nit. Hi ha coses que arriben massa tard. El Premi d’Honor Carles Duran que dona el Col.legi de Directors de Catalunya a tota una trajectòria professional arriba massa tard [per a l’Antoni Ribas]. Rebem-lo com un homenatge a un home, a un director, que no només va lluitar per fer cine, sinó que va lluitar pel dret a fer cine. Allà on hi estiguis, Antoni, rep-lo (Aplaudiments). Lliura el premi un home que pot parlar molt millor d’ell que jo, que és el seu col.laborador i guionista de La ciutat cremada: Miquel Sanz (Aplaudiments).

MIQUEL SANZ

Gràcies a tothom. En realitat, no tinc massa clar què faig aquí. Sembla que és com una mena de necrològica. En un acte que va de donar premis, per parlar d’una persona desapareguda --i jo sóc segurament la persona que més he conegut l’Antoni, he patit i he gaudit dels seus èxits i dels no tants--, potser el millor homenatge que li podria fer --recuperant una mica el seu esperit transgressor-- és dir algunes coses com que potser aquest tipus d’actes són necessaris, però que ens haurien de fer reflexionar: Per què hi ha aquest nivell de raquitisme al nostre cinema? Com podem millorar els nostres estàndards de creació de guionistes, directors i, sobretot, un sistema formatiu que és molt generalista? Però tot plegat acaba on comença realment el que s’ha de fer perquè les pel.lícules funcionin i siguin competitives. En tota la història que jo he seguit de les preocupacions pel cinema català, en tantes reunions com hi ha hagut, mai ningú ha volgut entrar a fons en quina era la problemàtica real de les nostres pel.lícules (Aplaudiments lleus). Hi ha una possibilitat de construir històries eficaces, si s’apliquen una sèrie de normes i de regles. O sigui, que a aquest nivell que tenim el pas següent que podem donar cap a la competència, en comptes d’estar com el teixit de Penèlop, constantment refent el teixit i acabant sempre en el mateix lloc, doncs hauríem d’intentar no només reflexionar, sinó aplicar una sèrie de regles i normes que existeixen per fer les coses d’una altra manera (Aplaudiments més forts) i donar aquest pas que cal que doni el cinema català i no quedar-nos sempre en aquest nivell. Inclús amb aquest fatalisme que pensem que no ho podem fer millor: ES POT FER MILLOR. Hi ha normes i regles, hi ha el cinema americà que funciona perquè aplica una sèrie de criteris i normes. Podem ser tan competitius com ells, i no per copiar-los, sinó per fer les nostres pel.lícules aplicant les regles i les normes que fan que les pel.lícules funcionin, que són universals i no són americanes (Aplaudiments finals).

Tot seguit, JOAQUIM ORISTRELL lliura el premi a JOSEP RIBAS SEIX, el qual agraeix, en nom de la família i amics propers, el reconeixement dels gairebé 50 anys de trajectòria cinematogràfica d’ANTONI RIBAS I PIERA. Malgrat que Ribas era “excessivament vitalista” i “personalment compromès en excés en els seus projectes”, quan la rauxa donava pas a la raó reconeixia la feina en equip dels seus treballs. El premi, doncs, és un reconeixement als companys d’equip, a la utopia i a la rauxa.

Obrim els llums.

TEORIA I PRÀCTICA

Entrevista a Miquel Sanz (I):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-miquel-sanz.html

Entrevista a Miquel Sanz (II):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-entrevista.html

IN MEMÒRIAM: MIQUEL SANZ I SANZ (1937-2022)

A través de la seva família, he sabut que el Miquel Sanz és mort.

Conegut per ser guionista i col·laborador habitual de l’Antoni Ribas a pel·lícules com La ciutat cremada, les tres parts de Victòria, Las salvajes en Puente San Gil o Dalí, va morir el dissabte 12 de novembre de 2022 després de patir una paràlisi per ictus.

Havia nascut a Dosaigües (València) 85 anys abans, el 9 de juny de 1937. Va començar a estudiar Dret a València i Madrid, però la dèria pel cinema aviat el va fer abandonar la carrera.

Al currículum que acostumava a lliurar als seus alumnes, entre els quals m’hi vaig trobar, va escriure: “Des del començament, quan vaig aconseguir -abandonant la carrera de Dret- introduir-me com a “meritori” en la branca de direcció d’aquesta professió de fer pel·lícules (“Vamos a contar mentiras”, Isasi), he anat simultanejant la feina de tècnic de direcció/producció (script, ajudant de direcció, director de 2ª unitat, director artístic, dissenyador de producció, coproductor, etc) amb la feina de guionista”.

Tot seguit hi afegeix: “Com a tècnic de direcció/producció he treballat amb directors com Antonio Isasi, Rafael Gil, Jordi Grau, François Villiers, Fernán-Gómez, Sergio Leone, Pedro Olea, Antoni Ribas, Jesús Balcàzar, Joan Bosch, Francesc Bellmunt, José Ulloa i Francesc Betriu”.

A ran de Vamos a contar mentiras (A. Isasi-Isasmendi, 1962) va conèixer l’Antoni Ribas, director amb qui va treballar com a secretari de rodatge a Palabras de amor (1968, interpretada per Joan Manuel Serrat) i com a ajudant de direcció a Amor y medias (Mitges i mitjons, 1969).

Segons consta al seu currículum i al Diccionari del cinema a Catalunya, va escriure els guions de Las salvajes en Puente San Gil (Antoni Ribas, 1966, adaptació de l’obra teatral de J. Martín Recuerda), La otra imagen (Antoni Ribas, 1972),  La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976) i el tríptic Victòria (Antoni Ribas, 1983-1984), els treballs més reeixits de la seva carrera.

També va participar com a guionista a Los Kalatrava contra el imperio del karate (Manuel Esteba, 1974), El refugio del miedo (José Ulloa, 1974), Salut i força al canut (Francesc Bellmunt, 1979), La amante ingenua (José Ulloa, 1980), La quinta del porro (Francesc Bellmunt, 1980) i La batalla del porro (Joan Minguell, 1981).

Amb l’Antoni Ribas va ser responsable encara dels guions de Dalí (1991), biòpic que va provocar discrepàncies serioses entre guionista i director, i Centenari (2004), treball que va tancar definitivament la col·laboració.

El mateix Miquel Sanz explica al currículum: “Després de les “Victòries” i a partir d’un primer guió meu sobre Dalí pel Ribas (que no és en absolut el que es va fer) vaig entrar en una etapa de reflexió sobre el nivell i la meva feina com a guionista”.

Va dedicar-se llavors a impartir tallers de formació de guionistes i va reflexionar sobre la indústria cinematogràfica i el procés creatiu d’un guió, amb una visió més propera als models anglosaxons que als models europeus, atès que aquests produeixen cinema d’autor poc atractiu per al públic, cinema “comercial” amb poc seguiment, europuddings o coproduccions feixugues, telefilms o telesèries rutinàries...

A aquesta època final pertanyen el Curs pràctic d’introducció a l’escriptura de guions cinema-televisius (1989), citat pel Diccionari del cinema, i el Llibre blanc i proposta d’acció per a resoldre el problema de la competitivitat de la nostra indústria de producció de ficció televisiva (sèries i telefilms) i cinematogràfica, citat al seu currículum i a hores d’ara inèdit.

La seva germana Lola m’ha comunicat que el Miquel va ser incinerat a Barcelona poc després de la seva mort. I també esclareix que el guionista valencià no va néixer el 1943 (data facilitada pel Diccionari del cinema a Catalunya i la base de dades de la Filmoteca Nacional i l'ICAA, però que cal esmenar).

 

BIBLIOGRAFIA

Miquel Sanz, Currículum professional/cinematogràfic, Estudi-Taller de Guions Via Nova, Barcelona, 2006.

Joaquim Romaguera i Ramió, Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. Entrada signada per ERM (Esteve Riambau Möller), pàg. 536.

https://www.enciclopedia.cat/diccionari-del-cinema-a-catalunya/miquel-sanz-i-sanz

FILMOGRAFIA

Miquel Sanz: Obra en català - Internet Movie Database (IMDb):

https://www.imdb.com/name/nm0764469/

Miquel Sanz: Obra en castellà (I) - Internet Movie Database (IMDb):

https://www.imdb.com/name/nm0764467/

Miquel Sanz: Obra en castellà (II) - Internet Movie Database (IMDb):

https://www.imdb.com/name/nm0764468/

TEORIA I PRÀCTICA

Entrevista a Miquel Sanz (I):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-miquel-sanz.html

Entrevista a Miquel Sanz (II):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-entrevista.html

MÉS FORMACIÓ, MENYS SUBVENCIONS

 
Fa temps que conec aquestes xifres:
http://www.eleconomista.es/boxoffice/analysis/2012/la-industria-del-cine-espanol-afronta-los-recortes-con-un-panorama-desolador/
 
El Ministerio de Cultura ha reduït un 35% el pressupost del cinema espanyol (49 milions €, lluny dels 76 milions € del 2011). Durant el primer trimestre de 2012, els rodatges han passat de 74 a 24 (dels quals només 10 són llargmetratges), i la recaptació a la taquilla ha minvat entre un 25% i un 28%: els ingressos són només el 9% de la quota de mercat per a la producció espanyola (12'5 milions € dels 140 milions € del cinema europeu).
 
Em feia mandra, però, tornar a escriure la mateixa diatriba de sempre contra el cinema català / espanyol / europeu: cinema poc comercial, poc productiu, massa subvencionat, massa ideològic, gens original, gens engrescador...
 
Fins que va caure a les meves mans un exemplar de la revista Cinematògraf, editada per la Federació Catalana de Cine-Clubs. Al volum I, editat l'any 1984, he trobat un article titolat "El Comitè de Cinema de la Generalitat de Catalunya". Compte, parla de la Generalitat republicana de...1933!  I guaiteu el que pensaven:
 

"La millor manera de contribuir a la creació de la indústria cinematogràfica catalana, més que concedint-li subvencions per a assaigs de producció i experiments, és proporcionar-li tècnics" ("El Comitè de Cinema de la Generalitat de Catalunya", pàg. 41).

 
Cal invertir més en formació tècnica que no pas en subvencions. I a la Generalitat republicana ja ho tenien clar.
 
Què fem, doncs, marejant encara la pardala l'any 2012?

ELS CLÀSSICS: RENOVAR-SE O MORIR

Darrerament he sentit comentar a alguna persona: 'Una altra Jane Eyre?'. A una terúlia de crítics ideològics del RAC-1: 'Voleu dir que val la pena una Blancaneus?'. O a una ressenya de TV3: 'L'únic novetós d'aquest Cims borrascosos és que l'interpreta un actor de color'.

Amb tots els respectes, crec que els comentaris demostren que no han entès ni un borrall del que passa. I aquest article pretén precisament treure'n una mica l'entrellat.

La revisió de 'Cims borrascosos', 'Jane Eyre', Perseu o la Blancaneu no respon només a una estratègia de màrketing comercial. És cert, però, que dels clàssics literaris i els contes de fades se'n fan revisions periòdicament. Perquè segueixen funcionant.

Cal tenir en compte que sota els contes o les rondalles s'hi amaguen temàtiques d'interès universal. O més específicament: elements bio-psico-antropològics i culturals que, conscient o inconscientment, capten l'interès de l'espectador.

La Blancaneu, per exemple, expressa un mite universal com és la renovació cíclica de l'espècie: les filles substituiran inevitablement les mares. Els joves sobreviuran els vells, el nou rellevarà l'antic. Aquesta és la base dels mites de renovació: Zeus lluita contra el vell Cronos/Saturn que engoleix els seus propis fills; Krisna lluita contra l'assassí de nens Kamsa... O encara que no ho sembli a primera vista, el rei Herodes persegueix el nadó Jesús per tal de no ser substituït.

Un cop hem demostrat que un gran ventall de cultures comparteixen aquest mite, hem d'afegir que al Món Occidental hem après a fer variacions, canvis o actualitzacions per tal que els mites tradicionals, literaris i/o universals segueixin tenint sentit. En cas contrari, els arribarà la decadència, l'oblit o la mort. És el que anomenem 'renovar-se o morir'.

Fins i tot la Primavera Àrab o altres revolucions històriques es poden llegir en clau de renovació biològica: els ciutadans/súbdits d'aquests països, entre d'altres raons, es cansen de veure el mateix governant al mateix lloc durant vint, trenta o quaranta anys seguits.

S'entén ara que això de la Blancaneu o la Jane Eyre no és només una simple estratègia comercial?

La lectura o la revisió de les obres literàries assegura la continuïtat de la seva existència. Al món anglosaxó, Shakespeare, les germanes Brontë, Jane Austen o Charles Dickens són alguns dels autors més revisats. Per què? Perquè les seves obres estan ben escrites i contenen temàtiques universals que encara interessen el públic.

A més, cada època torna a rellegir i a reinterpretar els grans clàssics. D'aquesta manera, passen a generacions posteriors. Si un autor no és llegit o no es renova, cau en l'oblit. Tot i que també és possible que un autor oblidat en una època determinada pugui despertar l'interès d'una generació posterior. Les obres literàries neixen, creixen i moren. Com a la natura. Però també es fan immortals, s'obliden o es renoven. Com a les societats humanes.

Com podem explicar la vigència de la Ilíada, l'Odissea o el conjunt dels mites grecs? Són vius perquè descriuen experiències universals que encara són vàlides segles després d'haver estat escrites. I seguiran vius mentre hi hagi lectors o espectadors que facin seves aquestes històries.

No hi ha cap altre secret.

Es tracta d'històries ben escrites o ben contades que, interpretades o filmades de manera eficient, han de renovar-se o morir cíclicament.


Fitxes:

IMMORTALS (2011). Èpic-Mitològic (USA), 3D. Per encàrrec de Zeus, Teseu s'enfronta al sanguinari rei Hiperió per tal d'aturar la destrucció de Grècia i la raça humana.
http://www.filmaffinity.com/es/film958444.html

IRA DE TITANES (FURIA DE TITANES 2) (2012). Èpic-Mitològic (USA), 3D. Els afeblits déus de l'Olimp demanen ajut a Perseu, ja que Zeus ha estat segrestat pels titans.
http://www.filmaffinity.com/es/film939596.html

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR (2012). Fantàstic (USA). Blancaneu (Kristen Stewart), salvada per un caçador i ajudada per set nans, ha recuperat el regne pres per la malvada Ravenna (Charlize Theron) i coneix un príncep.

http://www.filmaffinity.com/es/film859684.html

BLANCANIEVES (MIRROR, MIRROR) (2012). Comèdia-Fantàstic (USA). Set nans ajuden la Blancaneus a reclamar el tron a la seva madrastra (Julia Roberts).

http://www.filmaffinity.com/es/film482785.html

EL GATO CON BOTAS (2011). Animació (USA), 3D. Spin-off de la saga Shrek i preqüela de Srek 2 (2004) que narra les aventures del Gat amb Botes abans de conèixer Shrek.
http://www.filmaffinity.com/es/film246486.html

CUMBRES BORRASCOSAS (2011). Drama (Gran Bretanya). Adaptació del clàssic d'Emily Brontë. Història de la relació obsessiva entre un noi adoptat i la filla d'un granger.

http://www.filmaffinity.com/es/film858464.html

JANE EYRE (2011). Drama-Romàntic (Gran Bretanya). Nova adaptació de la novel.la clàssica 'Jane Eyre' de Charlotte Brontë.

http://www.filmaffinity.com/es/film701281.html

AND THE OSCAR GOES TO... HARVEY WEINSTEIN

'The Artist' als Oscar??  I a més guanya??

No me'n savia avenir.
http://www.filmaffinity.com/es/awards.php?award_id=academy_awards&year=2012

Una pel.lícula que ha estat 11 setmanes entre la 10ª i la 20ª posició de la taquilla, i a hores d'ara ha recaptat uns modestos 3'5 milions d'euros a Espanya. Una pel.lícula francesa sobre Hollywood, muda i en blanc i negre: quin programador de televisió tindrà els d'allonsis de posar-la en prime time?? (Pel que em diuen, a França el debat és semblant.)

Repeteixo. Aquests comptes i arguments no em quadraven. Fins que va aparèixer el nom dels germans Bob i Harvey Weinstein pel mig. Especialment, el Harvey.

Els Weinstein eren promotors de concerts de rock i espectacles de Broadway. Van crear la productora Miramax, es van arruinar, la van vendre a la Disney i després van  crear la Weinstein Company. Han participat en la producció, coproducció o producció executiva d'un grapat de pel.lícules destacables. Tenen un olfacte cinematogràfic i una visió comercial innegables: 'Sexo, mentiras y cintas de vídeo' (1989), 'Reservoir dogs' (1992), 'Pulp Fiction' (1994), 'El paciente inglés' (1996), 'Shakespeare in Love' (1998), 'El indomable Will Hunting (1998), 'Las normas de la casa de la sidra' (1999), 'Chocolat' (2000), 'Los Otros' (2001), la saga 'El señor de los anillos' (2001), 'Chicago' (2002), 'Gangs of New York' (2002), 'Kill Bill' 1 i 2 (2003) i (2004), 'El aviador' (2004), 'Descubriendo Nunca Jamás (2004), 'Sin City' (2005), 'El lector' (2008), Rambo (2008), Nine (2009), 'Malditos bastardos' (2009), diversos films de Michael Moore o Woody Allen (entre els quals 'Vicky Cristina Barcelona'), 'El discurso del rey' (2010) o 'La dama de hierro' (2011).

Si consultem la IMDb, la llista és encara més llarga:
http://www.imdb.com/name/nm0005544/

Però no ens deixem enlluernar. Al llibre 'Sexo, mentiras y Hollywood' (Anagrama, 2006), Peter Biskind, cap de redacció de Premiere i col.ladorador del New York Times o el Washington Post, ens presenta una realitat ben crua. Els Weinstein van començar saquejant el Festival de Sundance, el més important del cinema independent. Compraven les pel.lícules a preus baixíssims o entabanaven els directors en els contractes. Harvey Weinstein es va guanyar llavors l'apel.latiu de Manstisores. Si calia retallar, retocar o modificar el muntatge final, ho feia (tot i que hem de recordar que el propietari dels drets d'autor d'una pel.lícula nord-americana és el productor i no pas el director). I si calia amenaçar física o verbalment algú, tampoc hi havia cap problema.
http://kozmicbooks.wordpress.com/2009/04/17/sexo-mentiras-y-hollywood-la-historia-de-harvey-manostijeras/

La clau del negoci del clan Weinstein és una intensa i progressiva campanya de marketing i promoció del producte. A ran de 'Vicky Cristina Barcelona' (2008), Penèlope Cruz assegura: 'He recibido toda una lección de promoción. En esto Harvey es muy bueno'. Organitza grans festes per exhibir els actors, els passeja pels festivals, els fa pencar a base d'entrevistes i fa sopars amb crítics i professionals influents. Fins i tot prepara projeccions i tertúlies a la Motion Picture Retirement Home, el centre de jubilats de l'Acadèmia (hem de tenir en compte que el promig d'edat dels acadèmics és de 65 anys). La mateixa Meryl Streep, molt familiar i poc inclinada a aquest tipus de moguda, s'hi va posar de valent amb 'La dama de hierro'. I si algú deixa anar un rumor o una difamació contra Steven Spielberg o 'Slumdog millionaire' (2008) per apartar-los de la cursa cap al premi, el Harvey nega convenientment que hagi estat al darrere.
http://www.que.es/oscar/201202241133-oscar-2012-weinstein-oscuro-emperador-cont.html

Pel que fa a 'The Artist', Harvey Weinstein va comprar els drets de distribució als Estats Units després de veure les seves possibilitats al festival de Cannes. Com a distribuidor, ja va portar al seu país 'Cinema Paradiso' (1988) i 'La vida es bella' (1997). Aquesta vegada, l'estratègia ha estat jugar amb la nostàlgia del públic, els acadèmics i el món cinematogràfic. Va engegar la maquinària publicitària i poc abans dels Oscar va posar-hi la cirereta: va organitzar una gran festa a la qual hi van assistir els néts de Charles Chaplin, fet que va ser presentat com una acceptació del film per part de l'aristocràcia del cinema nord-americà.
http://www.eluniversal.com/arte-y-entretenimiento/cine/120228/gran-ganador-del-oscar-es-weinstein-el-distribuidor-y-dios-de-hollywoo

Tot plegat em porta a pensar que hi ha hagut edicions dels Oscar on la pel.lícula guanyadora s'ha imposat amb tota claredat: recordo els casos de 'American Beauty' (1999) o la indiscutible 'El discurso del rey' (2010), coproduïda per The Wenstein Company. En tierra hostil (2008), a banda de premiar amb l'estatueta la primera dona Directora, va ser una reafirmació patriòtica envers la presència militar a l'Irak i l'Afganistan. En altres edicions, però, les campanyes de promoció o les maniobres darrere les pantalles ens fan sospitar de moviments com els de l'espavilat Harvey Manstisores o semblants.

Ja ho sabem. A partir d'ara, hem de mirar qui és el productor d'un film nominat com a element de pes a avaluar i resseguir. I cal no oblidar que la taquilla és un mesurador objectiu, on el públic té el mateix valor que la crítica (més elitista, ideològica i subjectiva).

RESSENYA: 'WAR HORSE', UN CAVALL MOLT HUMÀ I UNS HOMES MOLT ANIMALS

http://www.filmaffinity.com/es/film992695.html

WAR HORSE (CABALLO DE BATALLA) (2011). Drama (USA). L'arribada de la I Guerra Mundial provoca la separació d'un noi i el seu cavall. Dirigeix Steven Spielberg.

Tal com diu Ted Narracott, pare del protagonista: 'Hi ha dies grans i dies petits'. Si l'apliquem al cinema, podríem dir que hi ha pel.lícules grans i pel.lícules petites. 'War Horse' potser no mereix un excel.lent, però sí un notable.

'War Horse' ens explica la història d'un noi, Albert Narracott, que ensinistra un poltre més apte per a la velocitat que per a les feines dures del camp. Amb la fe cega que el caracteritza, Albert aconsegueix  que Joey penqui i corri alhora. Quan la Gran Bretanya entra en guerra amb la seva cosina Alemanya, les dificultats econòmiques de la família Narracott fan que el cavall acabi en mans de l'exèrcit britànic. L'oficial que el mena cau al camp de batalla i Joey va passant per les mans de diversos amos i bàndols: uns joves germans de les ambulàncies de l'exèrcit alemany, una jove camperola francesa que viu amb l'avi, i un militar de l'artilleria germànica.

Els propietaris no ho saben, però Joey té el do de despertar la part més humana d'uns éssers que sovint són inhumans entre ells. Fins a tal punt que, en una escena culminant del film, els dos bàndols enfrontats són capaços d'oblidar per un moment la seva rivalitat. Joey és considerat pels soldats britànics un Cavall Miracle, ja que sobreviu increïblement a les ferides d'uns filferros de trinxera i es retroba amb un Albert que ha perdut momentàniament la vista, per culpa d'una ruixada de gas tòxic.

Joey torna als éssers humans tot allò bo que li ofereixen. Des d'un punt de vista religiós, podem interpretar que Joey és un instrument de la compassió divina. Fins i tot, a la crepuscular escena final la família Narracott podria ser considerada una Sagrada Família. Des d'una perspectiva més mundana, podem interpretar que es tracta d'un animal que desperta la part més positiva i empàtica que tot ésser humà porta a l'interior de la seva ànima o consciència. L'habilitat d'Spielberg deixa obertes totes les possibilitats.

L'eficiència narrativa del guió és palesa en diversos detalls que Spielberg va tancant en cercle. Només cal que els espectadors recordin la bandera del regiment, el reclam que imita un mussol o el collaret del cavall. I sobretot, la connexió que Joey anirà establint entre els diversos personatges, als quals serveix de fil conductor. Perquè hem d'establir que el protagonista és el cavall. A l'obra literària original, Joey conta la història des del seu punt de vista. El posterior muntatge teatral londinenc que va animar l'Spielberg a fer el film tenia unes marionetes magnífiques i, malgrat això, el director va descartar la idea de fer un film d'animació. Però en cap moment ha renunciat al protagonisme de Joey.

L'oca de la família Narracott recordarà als més cinèfils 'La gran prueba' (1956), dels grans William Wyler i Gary Cooper. Pel tractament estètic, 'War Horse' sembla inspirada en films dels anys 1950 i 1960 com aquest. Per acabar-ho d'adobar, a la pel.lícula hi trobem un treball fotogràfic i musical que s'ajusta meravellosament bé a la narració.

RESSENYA: JOHN EDGAR HOOVER, EL GRAN PATRIOTA

http://www.filmaffinity.com/es/film728563.html

J. EDGAR (2011). Drama (USA). Biografia del totpoderós John Edgar Hoover (Leo DiCaprio), temut i odiat director de l'FBI durant 50 anys. Dirigeix Clint Eastwood.

J. Edgar ens presenta la vida d'una de les figures més poderoses del segle XX: John Edgar Hoover, director de l'FBI al llarg de tres guerres i durant el mandat de set presidents nord-americans. Hem de dir, però, que la pel.lícula és força irregular.

El film ens presenta una colla d'escenes agrupades en diversos blocs temàtics: la persecució paranoica contra conspiradors comunistes i anarquistes, acompanyada per l'expulsió per part de les autoritats responsables de la immigració a partir d'indicis o acusacions sense judici; la lluita contra les xarxes contrabandistes i criminals aparegudes a ran de la Llei Seca, reforçada amb una campaya propagandística basada en grans operacions i detencions mediàtiques, convenientment fotografiades; el creixement de l'actuació federal a partir de la Llei Lindbergh, tot aplicant tècniques de classificació de la informació i proves científiques inculpatòries (empremtes dactilars).

El fil conductor són Hoover (Leonardo Di Caprio) i la seva secretària Helen Gandy (Naomi Watts), amb la qual es vol casar de jove i acaba esdevenint una fidel col.laboradora que coneix els secrets més confidencials i custodia els arxius que els amaguen. Tot i que el guió ha estat escrit per Dustin Lance Black, activista gay i autor de 'Mi nombre es Harvey Milk' (2008), la relació de Hoover amb el seu íntim col.laborador i probable amant Clyde Tolson (Armie Hammer) és més anecdòtica i secundària.

La pel.lícula ens deixa clar que Hoover va modernitzar la policia federal i coneixia moltes intimitats de polítics i famosos, fet que el va ver intocable. Hi ha, però, detalls que han estat maquillats: Hoover era més antisemita, racista i homòfob del que veiem en pantalla. Va participar activament en la Cacera de Bruixes contra activistes, artistes i intel.lectuals, fossin comunistes o no: el film no tracta aquest episodi. La relació amb els germans Kennedy i Martin Luther King no va ser fàcil (fins i tot alguns l'involucren en els magnicidis): al film es tracta aquest període molt de passada.

Un aspecte curiós és la relació que Hoover va tenir amb la Màfia, que l'anomenava 'Edna'. Sembla ser que tenien proves de les activitats més 'esbojarrades' (homosexualitat, transvestisme) i el totpoderós director no els va collar com als gàngsters, als comunistes o als mateixos homosexuals. El film tampoc s'hi posa i perdona tota imperfecció humana del personatge amb la consideració final que Hoover ho va fer tot per patriotisme.

Així doncs, és evident que un gran patriota pot ser també un grandíssim fill de puta.

http://www.imdb.com/title/tt1616195/
http://www.ambienteg.com/cine/leonardo-dicaprio-sera-edna

RESSENYA: 'ALBERT NOBBS' O LA DONA TRANSVESTIDA

http://www.filmaffinity.com/es/film325557.html

ALBERT NOBBS (2011). Drama d'Època (Gran Bretanya-Irlanda). Per tal de poder treballar, una dona (Glenn Close) es disfressa d'home a un luxós hotel de la Irlanda del segle XIX.

El tema del transvestisme femení tractat a 'Albert Nobbs' l'hem vist en films anteriors: La gran aventura de Silvia (1935), ¿Víctor o Victoria? (1982), Yentl (1983), The Ballad of Little Jo (1993). El guió es basa en una obra teatral de Broadway i dirigeix Rodrigo García Barcha, fill de Gabriel García Márquez.

El film té un rerefons molt dickensià: la vida dels empleats d'un hotel del segle XIX, la cobdícia de la propietària (Mrs. Baker), les relacions interessades (Joe i Helen, Helen i Albert), l'amor o l'amistat sincera (Albert i Hubert, Hubert i Cathleen, Helen i Emmy) i el cop de fortuna econòmic provocat per uns diners inesperats (Mrs. Baker).

L'espectador trobarà un realisme molt 'british' i una dinàmica propera al cinema d'autor per tal de bastir un film un pèl lent i amb aspectes no gaire bé solucionats, però senzill i acceptable.

MARGARET THATCHER vs SABINA SPIELREIN (1)

http://www.filmaffinity.com/es/film820847.html

Aquesta setmana he vist dues pel.lícules que tracten personatges històrics: 'La dama de hierro' i 'Un método peligroso'... amb resultats sorprenents.
 
Per motius ideològics, em feia molta mandra veure un film sobre un personatge tan repugnant com Margaret Thatcher. El fet de saber que l'interpretava Meryl Streep em servia de consol i em va acabar d'atraure la idea de pensar com interpretaria una actriu nord-americana (tothom sap que la majoria d'actors nord-americans simpatitzen amb el Partit Demòcrata) una política tan reaccionària com la Sra. Thatcher.
 
He de confessar, però, que el plantejament del film m'ha agradat.
 
D'entrada, el guió opta per atorgar el paper de contrapunt crític / Pepito Grillo / clown a Denis, el divertit i punyent marit de la Sra. Thatcher: gran troballa per part de la guionista i gran intepretació de Jim Broadbent. No resulta gens estrany que Denis s'enamori d'una jove Margaret Roberts (nom de soltera), interpretada per Alexandra Roach, una actriu desconeguda que fa una actuació excel.lent. Tampoc sorprèn que la conservadora Margaret es casi amb un empresari ric (no s'especifica que era alt executiu de la indústria petroliera). I tampoc hauria de sobtar que la filosofia vital de la jove Margaret fos que no hem nascut només per rentar tasses de té (idea que puc arribar a compartir).
 
Tot seguit es tracta de buscar el cantó amable d'una dona lluitadora en un món d'homes (de fet, Margaret té una visió del poder i una ambició que, indiferentment del sexe, sempre ha estat pròpia dels poderos@s i els ambicios@s al llarg de la història). Veiem una dona més femenina que feminista (lògicament, al públic femení li agrada veure dones actives), una mare de família més preocupada per la política que per les ocupacions domèstiques i familiars (segons el seu ideari classista, tasques pròpies dels servents i les minyones). I sobretot, observem una política (parlamentària, ministra i primera ministra) coherent amb les seves idees ultraconservadores.
 
Per tant, si hem de ser amables amb la Sra. Thatcher, no ens hauria d'estranyar que els toqui el rebre als ineficaços polítics laboristes, als sindicalistes mandrosos, als treballadors subsidiraritzats, als terroristes de l'IRA, als afrancesats membres de la Unió Europea o als feixistes de la Junta Militar argentina. Tampoc ens hauria d'estranyar que el guió hagi obviat la defensa que Margaret va fer del seu amic Augusto Pinochet (potser per ser tan autoritari com ella o més aviat per haver-la ajudat durant el conflicte de les Falkland / Malvines, una guerra que va incrementar la seva minsa popularitat i li va fer guanyar unes eleccions). I tampoc ens hauria de sorprendre que massa referències al també reaccionari i ultraconservador Ronald Reagan haurien estat potser massa inoportunes per als demòcrates nord-americans.
 
El film recorda que Margaret Thatcher era tossuda, no escoltava els altres, citava Sant Francesc d'Assís, era excessivament exigent amb els seus col.laboradors o patia molt perquè podia perdre una guerra. I per a revenja dels seus detractors, la veiem envellida, afectada per la demència senil i mantenint unes converses impagables (el millor de la pel.lícula) amb el seu traspassat Denis.
 
Gran interpretació de Meryl Streep (amb els efectes de maquillatge i perruqueria imprescindibles en els biòpics) i agradables sorpreses en un guió un xic maniqueu. Gran escena de la Sra. Thatcher fent una reunió mentre la cosidora deixa al descobert el sostenidor davant uns col.laboradors imperturbables que la consideren un home més. O picada d'ullet a l'espectador després que la humanitzada Margaret renti una tassa de té i la deixi sobre la pica de la cuina.
 
Dirigeix la britànica Phyllida Lloyd, autora de Mamma mia (2008), i ha escrit el guió la també britànica Abi Morgan.

MARGARET THATCHER vs SABINA SPIELREIN (2)

http://www.filmaffinity.com/es/film382228.html

UN MÉTODO PELIGROSO (2011). Drama-Biogràfic (Canadà-Regne Unit-Alemanya-Suïssa). A partir de fets reals, David Cronenberg explica la relació intel.lectual i sexual entre Carl Jung (Fassbender), Freud (Mortensen), Savina Spielrein (Knightley) i un pacient llibertí.
 
Al contrari que a 'La dama de hierro', on em feia mandra veure la ultraconservadora Margaret Thatcher, els personatges de 'Un método peligroso' em generaven més interés i simpatia: Sigmund Freud i Karl Jung.
 
Karl Jung (Michael Fassbender) coneix una pacient, Sabina Spielrein (Keira Knightley), de la qual s'enamora i a la qual ajuda a superar alguns traumes, amb el coneixement de Sigmund Freud (Viggo Mortensen). La noia, de condició jueva (com era d'esperar), estudia medecina, es fa psicoanalista i ajuda a evolucionar les teories de Jung i Freud, els quals es barallaran, fet que inclinarà a Sabina envers Freud.
 
La pel.lícula, per què ens hem d'enganyar, és avorrida, encarcarada i poc interessant.
 
Com a molts altres projectes d'aquesta mena, l'espectador corre el risc de sortir amb la sensació que ha vist un docu-drama que només li ha servit per conèixer personatges, idees i situacions. Però poca cosa més.
 
Malgrat que -o potser per això- el projecte es basa en una obra teatral inspirada en una novel.la, esdevé poc interessant dramàticament i és massa estàtic narrativament. La categoria dels actors no evita que els personatges resultin plans i superficials.
 
Dirigeix David Cronenberg, que aporta ben poca cosa al film.

'ELS 39 ESGLAONS' O L'APRENENTATGE DE HITCHCOCK

 
Al Teatre Club Capitol de Barcelona podem veure 'Els 39 esglaons', una obra que adapta al teatre The 39 Steps (1935) d'Alfred Hitchcock.
 
Ha estat estrenada amb èxit a Londres (2005), els EEUU (2007), Madrid (2008) i Paris (2010). L'actor i escriptor Patrick Barlow va rebre l'encàrrec del també actor i escriptor Simon Corble i Nobby Dimon per reduir les 70 localitzacions i els 130 personatges del film original a 4 actors que porten tot el pes de l'obra sobre l'escenari.
 
A la representació barcelonina, els actors són Abel Folk (director), Jordi Rios, David Olivares i Mireia Portas.

Cal destacar que Alfred Hitchcock va adaptar '39 escalones' d'una novel.la de John Buchan, de qui admirava el seu 'understatement' o capacitat de presentar amb to lleuger esdeveniments dramàtics.
 
Hitchcock i el guionista Charles Bennett van experimentar un mètode d'escriptura que el director anglès aplicaria posteriorment de manera sistemàtica. Va escriure detalladament totes les escenes de la pel.lícula sense afegir-hi diàlegs, per tal de definir clarament l'estructura.
 
Hitchcock va fer també un procés de reflexió on es va inclinar per l'emoció en detriment de la verosimilitud. És a dir, que va potenciar la ficció en comptes de la lògica rígida i realista. Segons declararia el mestre anglès, aconseguir verosimilitud és molt fàcil: només cal fer documentals.
 
Una oportunitat ideal, doncs, per gaudir una obra de teatre que revifa un film clau en l'evolució cinematogràfica d'Alfred Hitchcock.

 
'Els 39 esglaons' / Teatre Club Capitol:
http://www.grupbalana.com/imprimirT.asp?id=296
 
The 39 Steps (1935) / Fitxa fílmica:
http://www.filmaffinity.com/es/film607000.html
 
Bibliografia: François Truffaut, El cine según Hitchcock, Alianza Editorial.
 
'39 escalones' (1935): DVD editat per Divisa (2003).