Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer aniversari de la seva mort seria reproduir una transcripció del discurs que va adreçar al públic assistent als VI Premis Barcelona de Cinema (antecedent dels Premis Gaudí) el 5 de maig de 2007 al Teatre del Liceu.
El discurs
ha estat polit (una mica, però no gaire) perquè sigui intel.ligible: ha calgut
treure’n anacoluts (propis d’un discurs més aviat improvisat, però ben
enraonat), manques de concordança, expressions sobreres i repetitives (clar,
doncs, jo, de, de què...) i petits elements comprensibles en directe, però que
destorben la lectura posterior.
El text
transcrit conserva, al cap i a la fi, la frescor del moment i constitueix un
resum molt bàsic i sintètic de la seva reflexió i lluita com a guionista i
home de cinema per transformar la manera d’explicar històries al cinema català
i europeu.
Tanquem
els llums.
JOAQUIM ORISTRELL
(President del
Col.legi de Directors de Catalunya)
Bona
Nit. Hi ha coses que arriben massa tard. El Premi d’Honor Carles Duran que dona
el Col.legi de Directors de Catalunya a tota una trajectòria professional
arriba massa tard [per a l’Antoni Ribas]. Rebem-lo com un homenatge a un home,
a un director, que no només va lluitar per fer cine, sinó que va lluitar pel dret a fer cine. Allà on hi estiguis, Antoni, rep-lo (Aplaudiments). Lliura el premi un home que pot parlar molt millor d’ell
que jo, que és el seu col.laborador i guionista de La ciutat cremada: Miquel Sanz (Aplaudiments).
MIQUEL SANZ
Gràcies a tothom. En realitat, no tinc massa clar què faig aquí. Sembla que és com una mena de necrològica. En un acte que va de donar premis, per parlar d’una persona desapareguda --i jo sóc segurament la persona que més he conegut l’Antoni, he patit i he gaudit dels seus èxits i dels no tants--, potser el millor homenatge que li podria fer --recuperant una mica el seu esperit transgressor-- és dir algunes coses com que potser aquest tipus d’actes són necessaris, però que ens haurien de fer reflexionar: Per què hi ha aquest nivell de raquitisme al nostre cinema? Com podem millorar els nostres estàndards de creació de guionistes, directors i, sobretot, un sistema formatiu que és molt generalista? Però tot plegat acaba on comença realment el que s’ha de fer perquè les pel.lícules funcionin i siguin competitives. En tota la història que jo he seguit de les preocupacions pel cinema català, en tantes reunions com hi ha hagut, mai ningú ha volgut entrar a fons en quina era la problemàtica real de les nostres pel.lícules (Aplaudiments lleus). Hi ha una possibilitat de construir històries eficaces, si s’apliquen una sèrie de normes i de regles. O sigui, que a aquest nivell que tenim el pas següent que podem donar cap a la competència, en comptes d’estar com el teixit de Penèlop, constantment refent el teixit i acabant sempre en el mateix lloc, doncs hauríem d’intentar no només reflexionar, sinó aplicar una sèrie de regles i normes que existeixen per fer les coses d’una altra manera (Aplaudiments més forts) i donar aquest pas que cal que doni el cinema català i no quedar-nos sempre en aquest nivell. Inclús amb aquest fatalisme que pensem que no ho podem fer millor: ES POT FER MILLOR. Hi ha normes i regles, hi ha el cinema americà que funciona perquè aplica una sèrie de criteris i normes. Podem ser tan competitius com ells, i no per copiar-los, sinó per fer les nostres pel.lícules aplicant les regles i les normes que fan que les pel.lícules funcionin, que són universals i no són americanes (Aplaudiments finals).
Tot
seguit, JOAQUIM ORISTRELL lliura el premi a JOSEP RIBAS SEIX, el qual agraeix, en
nom de la família i amics propers, el reconeixement dels gairebé 50 anys de
trajectòria cinematogràfica d’ANTONI RIBAS I PIERA. Malgrat que Ribas era
“excessivament vitalista” i “personalment compromès en excés en els seus
projectes”, quan la rauxa donava pas a la raó reconeixia la feina en equip dels
seus treballs. El premi, doncs, és un reconeixement als companys d’equip, a la
utopia i a la rauxa.
Obrim
els llums.
TEORIA I PRÀCTICA
Entrevista a Miquel Sanz (I):
http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-miquel-sanz.html
Entrevista a Miquel Sanz (II):
http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-entrevista.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada