Miquel Sanz va començar la seva carrera cinematrogràfica com a tècnic de direcció i producció (script, ajudant de direcció, director de 2ª unitat, director artístic, dissenyador de producció, coproductor), fins que es va consagrar com a guionista en obres com "La ciutat cremada" (1975) i la trilogia "Victòria" (1981-1983), dirigides per Antoni Ribes, amb qui va col.laborar estretament en diversos projectes.
Ha treballat també amb Antonio Isasi, Rafael Gil, Jordi Grau, François Villiers, Fernán-Gómez, Sergio Leone, Pedro Olea, Jesús Balcázar, Joan Bosch, Francesc Bellmunt, José Ulloa i Francesc Betriu. S'ha dedicat igualment a tasques de docència.
-Biografia i filmografia (Enciclopèdia Catalana-Diccionari del Cinema a Catalunya):
Obra en català: https://www.imdb.com/name/nm0764469/
Obra en castellà (I): https://www.imdb.com/name/nm0764467/
Obra en castellà (II): https://www.imdb.com/name/nm0764468/
Obra en castellà (II): https://www.imdb.com/name/nm0764468/
-Cinema europeu o nord-americà?
Parlaria millor de cinema d’emissor i de receptor. El cinema nord-americà o hollywoodià, com a mi m’agrada més definir-ho, sempre s’adreça al receptor (espectador, mercat). El cinema europeu, en canvi, prioritza l’autor-emissor (director, guionista). Amb el problema afegit que els governs europeus marquen directrius i hi intervenen també com a emissors (subvencions, foment, tutelatge), de manera que condicionen les característiques del producte. I això ha passat tant amb règims democràtics com dictatorials (Franco, Hitler, Mussolini, Stalin).
-Per què el cinema nord-americà atrau més públic?
En el seu esforç per adequar-se al receptor, el cinema hollywoodià ha anat definint una sèrie de principis i normes bio-antropològics i narrativo-retòrics que fan que les pel.lícules funcionin millor de cara a l’espectador. És a dir, apliquen sovint a les seves històries principis bàsics com la supervivència o l’eficiència comunicativa: el màxim d’informació amb un mínim esforç, fet que elimina allò innecessari i genera acció.
Cal descartar de pas una sèrie de fal.làcies sobre el cinema hollywoodià: 1) La publicitat ens menja el coco (si no funciona la pel.lícula, fa el dèficit més gran); 2) Tenen més diners que ningú (si no funciona la història, no es poden invertir ni recaptar diners de nou); 3) Tenen un mercat més ampli (si la pel.lícula funciona, interessa a un públic de tot arreu).
-Per què el cinema europeu atrau menys públic?
El problema del cinema europeu és que l’autor no compta prou ni adequadamanent amb el públic receptor. L’autor prioritza el seus interessos com a creador i la seva visió del món o del cinema.
-Què opines del cinema espanyol?
Funciona amb el ‘si l’encerto, l’endevino’, perquè li manquen criteris bàsics. Està distorsionat, com tot el cinema europeu, per les polítiques cinematogràfiques comunitàries, estatals i autonòmiques, que ens han portat a la ineficiència actual.
-El cinema és indústria o és art?
El cinema és una indústria que pot arribar a la categoria d’art. Però, en conjunt, és un art industrial. Per al cinema hollywoodià, es tracta fonamentalment d’un negoci que, només amb l’objectiu de guanyar diners, ha constituït el referent socio-cultural més influent i poderós del món contemporani. Des del concepte de cinema d’autor que s’ha imposat a Europa, sovint es considera herètic pensar en el mercat o en la taquilla. El fet industrial, doncs, no exclou l’art.
Enllaç - Entrevista a Miquel Sanz (II):
In memòriam: Miquel Sanz (1943-2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada