dissabte, 31 de desembre del 2011
'ELS 39 ESGLAONS' O L'APRENENTATGE DE HITCHCOCK
Al Teatre Club Capitol de Barcelona podem veure 'Els 39 esglaons', una obra que adapta al teatre The 39 Steps (1935) d'Alfred Hitchcock.
Ha estat estrenada amb èxit a Londres (2005), els EEUU (2007), Madrid (2008) i Paris (2010). L'actor i escriptor Patrick Barlow va rebre l'encàrrec del també actor i escriptor Simon Corble i Nobby Dimon per reduir les 70 localitzacions i els 130 personatges del film original a 4 actors que porten tot el pes de l'obra sobre l'escenari.
A la representació barcelonina, els actors són Abel Folk (director), Jordi Rios, David Olivares i Mireia Portas.
Cal destacar que Alfred Hitchcock va adaptar '39 escalones' d'una novel.la de John Buchan, de qui admirava el seu 'understatement' o capacitat de presentar amb to lleuger esdeveniments dramàtics.
Hitchcock i el guionista Charles Bennett van experimentar un mètode d'escriptura que el director anglès aplicaria posteriorment de manera sistemàtica. Va escriure detalladament totes les escenes de la pel.lícula sense afegir-hi diàlegs, per tal de definir clarament l'estructura.
Hitchcock va fer també un procés de reflexió on es va inclinar per l'emoció en detriment de la verosimilitud. És a dir, que va potenciar la ficció en comptes de la lògica rígida i realista. Segons declararia el mestre anglès, aconseguir verosimilitud és molt fàcil: només cal fer documentals.
Una oportunitat ideal, doncs, per gaudir una obra de teatre que revifa un film clau en l'evolució cinematogràfica d'Alfred Hitchcock.
'Els 39 esglaons' / Teatre Club Capitol:
http://www.grupbalana.com/imprimirT.asp?id=296
The 39 Steps (1935) / Fitxa fílmica:
http://www.filmaffinity.com/es/film607000.html
Bibliografia: François Truffaut, El cine según Hitchcock, Alianza Editorial.
'39 escalones' (1935): DVD editat per Divisa (2003).
dimecres, 16 de novembre del 2011
RESSENYES: 'CRIADAS Y SEÑORAS' I 'ANONYMOUS'
'Anonymous' (2011) es planteja el repte de superar 'Shakespeare in Love' (1998) com a film que vol explorar la figura històrica de William Shakespeare i, cal dir-ho des del començament, no se'n surt.
El guionista John Orloff no respecta gens el Shakespeare que les fonts històriques, això és cert, no ens han explicat del tot i han deixat cert marge a la imaginació. I recorre a la Teoria d'Oxford, segons la qual l'autor que s'amagava rere el gran dramaturg era Edward de Vere, 17è comte d'Oxford. Un home culte de l'alta aristocràcia que feia servir de testaferro un William Shakespeare oportunista, ignorant i borratxo (fins i tot jo mateix me'l mirava amb comicitat i no podia evitar el fet de trobar certa semblança amb el nostre Willy Toledo).
L'actor Derek Jakobi, un dels principals defensors de la Teoria d'Oxford, fa la presentació d'una trama confusa i massa novel.lesca que estableix lligams de sang entre el grup de protagonistes conspiradors: el comte d'Oxford, el jove comte de Southampton i el jove comte d'Essex. El film intenta relacionar les obres de Shakespeare amb fets personals (idil.li d'Oxford amb la reina Elisabet I) i, sobretot, amb els esdeveniments polítics i militars que els porten a la tragèdia final.
Falla, però, el dinamisme en les escenes dramàtiques i caldria més passió en les escenes amoroses. La pel.lícula no sedueix com 'Shakespeare in Love' i només arriba a la seva alçada en l'ambientació i recreació de l'època.
Seria massa fàcil fer un acudit dient que Roland Emmerich és un director que s'ha carregat el planeta Terra diverses vegades i ara volia carregar-se Shakespeare. Més aviat no aconsegueix reeixir amb una trama superficial que no aporta res de significatiu als dubtes i les especulacions que envolten la figura de William Shakespeare.
Recomano a l'espectador que, quan torni a casa, repassi les dades de les fonts històriques que trobarà a la Viquipèdia, l'Enciclopèdia Catalana On Line o el Diccionari lterari Bompiani. I tot seguit, proposo que les compari amb la Teoria d'Oxford i tregui les seves pròpies conclusions. Passarà una bona estona i aprendrà una mica de literatura i història gràcies a 'Anonymous'.
dissabte, 5 de novembre del 2011
RESSENYES: EVA NO FUNCIONA BÉ I TINTIN ÉS CORRECTE
EVA (2011). Ciència-Ficció (Espanya, Castellà/Català). Àlex (Daniel Brühl) rep l'encàrrec de crear un nen robot l'any 2041 i s'inspira en Eva, filla del seu germà i la seva exnòvia.
Cal dir d'entrada que 'Eva' (2011) no va rebre més que un premi de caràcter tècnic (Millors Efectes Especials) al recent Festival de Sitges 2011. Una dada absolutament premonitòria que algun crític intenta amagar sota l'excusa de la forta competència d'altres pel.lícules.
http://www.eleconomista.es/boxoffice/analysis/2011/eva-o-como-la-competencia-puede-ser-letal/
'Eva' es tracta d'un film de Ciència Ficció d'Autor que té un començament interessant, però que es va desenvolupant leeeeentament, molt lentameeeeent. La història d'amor entre el protagonista (Daniel Brühl) i la seva exnòvia i ara cunyada (Marta Etura) és poc intensa, la relació amb el germà (Alberto Ammann) és igual d'inconsistent, el personatge d'Anne Canovas no aporta res i l'androide interpretat per Lluís Homar és absolutament ridícul.
L'única que se salva de la crema és la jove Eva interpretada per Claudia Vega, que és força espontània i creïble. Així i tot, no n'hi ha prou amb aquest personatge per sostenir el pes d'una trama poc dinàmica que es va fent cada cop més previsible segons avancem cap a un final sense sorpreses.
El pitjor sens dubte és el món futurista de caire realista que ens volen vendre: Som al 2041 i ens presenten un planeta Terra amb estètica retro dels anys 1970, poc afectat per la superpoblació demogràfica i poc avançat tecnològicament en comparació amb el present. Quin sentit té crear en aquest tipus de societat un nen robot amb ànima i a través de tècniques que semblen més pròpies d'un alquimista que d'un enginyer informàtic ??
El problema d'aquesta 'Eva' no són Tintin ni els barrufets, sinó la ineficàcia d'una història plantejada i desenvolupada d'una manera poc atractiva.
LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO (2011). Animació-Aventures (USA), 3D. El jove periodista Tintin i el seu gos Milú descobreixen la misteriosa maqueta d'un vaixell que els portarà fins a un tresor amagat. Dirigeix Steven Spielberg.
He de reconéixer que he vist la pel.lícula que esperava veure: un producte d'entreteniment. Amb tot, considero que Steven Spielberg i el productor Peter Jackson no han aconseguit els espectaculars resultats estètics que va assolir l'Avatar (2009) de James Cameron.
L'adaptació del còmic no és estrictament fidel, com desitjaven molts tintinòlegs, però el conjunt resulta molt correcte.
Hi ha un detall molt insignificant que m'ha cridat l'atenció: l'alcoholitzat capità Haddock acaba sentint repulsió per l'alcohol al film de Spielberg. I l'he comparat amb una anècdota d'Eva (2011): El personatge de Daniel Brühl fuma a tot hora com una xemeneia. Mentre el capità Haddock pot aconseguir lluitar contra l'alcoholisme l'any 2011, el tabaquisme no ha pogut ser erradicat l'any 2041.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
LES ESTRELLES DE HOLLYWOOD CONTRA LA IMDb
Els principals sindicats d'actors de Hollywood (SAG i AFTRA) han criticat la pàgina web IMDb per mostrar l'edat dels actors amb la intenció que retiri aquesta dada.
http://www.324.cat/noticia/1438246/ociicultura/Hollywood-critica-el-web-de-cinema-IMDb-per-mostrar-ledat-dels-actors
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/10/28/cultura/1319766621.html
The International Movie Database (IMDb) pertany al grup Amazon i és la base de dades cinematogràfica i televisiva més important del món. Aplega fitxes de 2 milions de produccions i 4 milions de perfils d'actors i professionals del sector (directors, productors, guionistes). A més, el portal de pagament IMDb Pro facilita informació sobre agents i dades dels estudis.
http://www.imdb.com/
http://www.imdb.es/
Els actors es queixen perquè consideren que la publicació no consentida de l'edat els perjudica de cara a aconseguir feina, especialment quan un actor vol interpretar un personatge 10 anys més jove o una actriu sobrepassa els 40 anys. Segons els sindicats, tot plegat és laboralment discriminatori i èticament reprobable.
No crec que la IMDb cedeixi davant aquesta pressió gremialista, ja que els actors imposarien la censura i la llei del silenci sobre dades que afecten el dret a la informació que garanteix la constitució nord-americana. Un argument hem sentit sovint als films de Hollywood.
El que certament caldria fer és un debat obert sobre el pes de la imatge en la nostra societat, a la qual contribueixen precisament els denunciants. Els actors i les actrius de Hollywwod haurien de ser conscients que poden ser víctimes de la seva (i de la nostra) obsessió per la imatge. L'enemic tal vegada no és la IMDb, sinó que és l'ase dels cops d'una ira que hauria de mirar menys cap a l'exterior i tal vegada més cap a l'interior de la problemàtica.
Potser amb alguna petita trampeta (per què ens hem d'enganyar), la immensa majoria dels éssers humans hem après que no som divins, ni perfectes ni immortals. Ens hem resignat a envellir i a tenir l'edat que tenim. I cap sindicat ens ajuda a treure la nostra edat del DNI, del passaport o del carnet de conduir.
Benvinguts i benvingudes al món real.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
DOBLATGE DE PEL.LÍCULES EN CATALÀ
http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20111027/54237249071/mascarell-hace-visible-la-normalizacion-del-cine-en-catalan-asistiendo-al-estreno-de-tintin.html
Els testimonis han estat personalitats del govern, la política i la cultura: la vicepresidenta Joanna Ortega; els consellers Irene Rigau (Ensenyament) i Lluís Recoder (Territori); Fèlix Riera (director de l'Institut Català de les Indústries Culturals, ICIC); Francesc Guardans (director del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CONCA); l'actor Josep Maria Pou, el cineasta Manel Huerga i l'escriptor Jordi Cabré.
La pel.lícula triada ha estat 'Les aventures de Tintin: El secret de l'unicorn'. Naturalment, una pel.lícula de Hollywood, ja que serà el cinema majoritàriament doblat. Però és decebedor comprovar que es tracta d'una estrena que es veurà en català en 2D i no en 3D.
(Foto: Hernández de Castro, Mascarell i Tarazón)
http://www.324.cat/noticia/1392826/ociicultura/Les-majors-doblaran-al-catala-25-pel·licules-a-lany-vint-mes-que-el-2010
Quadre 1
| 2010 (real) | 2011 (projecció) | |
|---|---|---|
| Quota de Mercat | 3% | 11% |
| Films Doblats | 5 | 25 |
| Total Còpies | 74 | 625 |
| Espectadors | 117.471 | 1.500.000 |
Quadre 2
Quota de Mercat / Versió Catalana | ||||
| 2010 | 3% | |||
| 2012 | 11% | |||
| 2014 | 25% | |||
| 2017 | 35% |
divendres, 28 d’octubre del 2011
14 D'ABRIL: MACIÀ CONTRA COMPANYS. N'ESTEU SEGURS?
http://www.imdb.com/title/tt1824142/
El film / telefilm / minisèrie ens presenta els personatges i els fets a través d'unes entrevistes fetes per a un suposat documental. I aquí comencen els primers dubtes. Veiem un equip de rodatge difuminat i ens preguntem quins són els responsables: L'equip actual del Manuel Huerga o un equip de l'època? Els tatuatges, els micros i el maquillatge ens fan veure que són d'època actual. I llavors ens preguntem de nou: Es tracta d'un equip tècnic que ha viatjat des del Passat cap al Present o s'hi ha desplaçat des del Passat cap al Futur?
Com es pot comprovar, la idea del fals documental no ha estat ben definida. Malgrat que, a les pàgines web i no pas al film, els responsables ho resolen dient que es tracta d'una llicència narrativa (pel que veiem, poc treballada i poc justificada):
http://www.tv3.cat/actualitat/260700/14-dabril-Macia-contra-Companys
Podem interpretar que els personatges parlen espontàniament amb un narrador no precisat i s'adrecen: A la Història? A la seva Consciència? A Catalunya? A Déu? Ja sabem que el Públic hi seria (prou que s'han encarregat de publicitar-ho a TV3, Catalunya Ràdio i RAC-1). Els responsables podrien haver aprofitat la figura de Josep Pla o els periodistes del setmanari L'Opinió per focalitzar la figura del narrador-conductor. O emprar la sempre recorrent veu en off.
Un cop admetem que el fil conductor és imprecís, observem que la pantalla esdevé una desfilada de personatges (polítics, figures històriques, periodistes, militars). Hi ha escenes on és difícil recordar qui està parlant (i el més important: quina va ser la seva funció històrica). Sort que els comandaments dels reproductors de DVDs ens permeten anar endavant i enrere. O fer pausa i anar a consultar la Viquipèdia. Sobren, per exemple, Josep Pla, Francesc Cambó, el Rei Alfons XIII o un munt de polítics i militars amb papers secundaris.
El públic majoritari pot arribar a sentir-se intimidat per tanta informació política i històrica: "No tinc ni idea d'història. Però aquesta gent en sap un niu!" I no es tracta d'això. Els espectadors no són uns pobres ignorants si no poden pair tants personatges o situacions. Ni poden dedicar-hi sis mesos a repassar qui entra o qui surt a la Plaça de Sant Jaume (per cert, una mica buida). La feina dels responsables del guió és fer una tria de personatges i esdeveniments entre l'abundosa documentació que tenen a l'abast. En cas contrari, corren el risc que l'obra acabi interessant només a un públic minoritari i especialitzat. O que només s'empri com a material didàctic per a estudiants d'ESO, Batxillerat o Universitat.
Un cop hem acceptat que hem de repassar història, veiem que el títol i la primera mitja hora ens porten a pensar que el tema central és un fins ara poc conegut enfrontament entre Macià i Companys el dia de la proclamació de la República Catalana. Però ens queda gairebé una hora més per adonar-nos que, en realitat, ens estan plantejant el dilema de Macià i la República: Fem una Federació de Repúbliques Ibèriques (propòsit inicial impulsivament autoproclamat per Macià) o demanem autonomia per a Catalunya dins la República Espanyola (a través del futur Estatut de Núria, substancialment retallat, tal com ens recorden cap a la fi... amb una veu en off).
Companys proclama i defensa la proposta de la República, però conjuntament amb altres dirigents, la qual cosa fa diluir un suposat conflicte personalitzat entre Macià i Companys. Tal com ens ho plantegen els mateixos responsables del film, Companys no s'enfronta a Macià i el conflicte es produeix bàsicament entre Macià i les autoritats republicanes espanyoles. No serveix d'excusa dir que es tracta d'una altra llicència per tal de fer el títol més atractiu. Més aviat és un element representatiu del que estem argumentant: Hi ha mancances en el plantejament i l'estructuració del guió.
Amb tot, la classe magistral d'història ens deixa alguna escena destacable, com aquella on decideixen "ressuscitar" la desapareguda Generalitat de Catalunya per anomenar la "cosa". I també hem de destacar el treball interpretatiu dels actors (principals o descartables), la meritòria postproducció (concretament l'edició o muntatge del material) i la caracterització del Fermí Reixac (Macià), tot i que no podem dir el mateix del Pere Ponce (Companys).
dimecres, 28 de setembre del 2011
BLOG DEL CINEMA EFICIENT ENTREVISTA MIQUEL SANZ (II)
Si sapiguéssim l’idioma de la pel.lícula, evidentment, en versió original. Però si això no és possible, rotundament, doblades. La tercera opció, el subtitulat, presenta unes incomoditats (estar pendent de la banda baixa de la pantalla, llegir subtítols sintètics, perdre detalls de la imatge i de la unitat de la representació) que no permeten gaudir de l’espectacle. Les pel.lícules no estan fetes per aprendre idiomes.
-Projectar només cinema en castellà és una anomalia?
A Catalunya és una anomalia històrica pel fet de la coexistència de dos idiomes, un dels quals (desgraciadament, el català) és prescindible. Els exhibidors i els distribuidors pensen que poden estalviar-se el cost de la versió catalana. Els productors creuen que fent les pel.lícules en castellà tindran accés a un mercat més ampli, la qual cosa és falsa perquè, si la pel.lícula és una merda (com passa quasi sempre), no tindrà mercat ni en castellà ni en català.
-Cinema amb subvencions o sense?
Sense, però sempre que no hi hagi subvencions per a ningú. Perquè els qui no les reben surten amb desaventatge i no s’evita l’efecte distorsionador de les subvencions. En la pràctica, el gran productor del cinema europeu és el sistema subvencionador, on una colla de buròcrates decideixen sobre la producció cinematogràfica. Així suplanten la funció del productor hollywoodià, preparat professionalment per enfrontar-se al públic que ha de pagar una entrada.
-Cinema amb quota de pantalla o sense?
La quota de pantalla ha contribuït a la minorització del cinema europeu. A part que no es compleix o es compleix malament. Estic d’acord amb els exhibidors quan manifesten que tenen dret a queixar-se de les imposicions de quota, ja que els obliguen a exhibir un material català, espanyol o europeu que, en general, els espectadors rebutgen.
-Què cal fer, doncs, per fer una pel.lícula eficaç?
1) Considerar el film com un discurs. El film té una història (= discurs narratiu) a explicar a l’espectador de manera entenedora i interessant.
2) Controlar els ingredients i l’estructura. Triar els ingredients (drama, comèdia, suspense, amor...) i organitzar-los de manera que mantinguin l’interès del públic al qual ens adrecem.
3) Diferenciar entre tema / sentit (missatge de l’autor) i acció dramàtica (la història). Els personatges i les seves accions estan al servei del tema que desenvolupa l’autor.
4) Estructurar el film sobre l’acció dramàtica / aventura dels personatges, focalitzant l’acció en els protagonistes. Cal centrar l’acció dramàtica en els personatges protagonistes perquè aquests són el vehicle principal de la identificació del públic.
5) Utilitzar el paradigma de l’estructura de l’acció dramàtica. A la primera part, la història ha de tenir una situació inicial que planteja un problema que algú haurà de resoldre en un moment determinat (punt de decisió d’objectiu), en el qual el personatge es posarà en marxa. A la segona part (cos principal de la pel.lícula), el personatge haurà de superar les dificultats que troba fins arribar al clímax o punt on resoldrà (o no) el problema, que es solucionarà en el desenllaç.
6) I sobretot, singularitzar el projecte. Cal que la pel.lícula destaqui dins el context audiovisual o mercat per tal que interessi al públic.
-Com veus el futur del cinema?
El futur del cinema és el futur del llenguatge visual sonor, que és el llenguatge més complet que la comunicació humana ha aconseguit mai, ja que és una síntesi de totes les arts. Una altra cosa són els canvis en la recepció que les noves tecnologies estan aconseguint i que constitueixen la revolució tecnològica més gran des del cinema sonor. Aquesta necessitat de contar històries, que és la funció prioritària que l’espectador li atribueix al cinema, només desapereixerà si l’ésser humà desapareix. Per tant, les sales tradicionals potser no deixaran d’existir, però veuran reduïda la seva funció.
Enllaç - Entrevista a Miquel Sanz (I):
In memòriam: Miquel Sanz (1943-2022):
BLOG DEL CINEMA EFICIENT ENTREVISTA MIQUEL SANZ (I)
Miquel Sanz va començar la seva carrera cinematrogràfica com a tècnic de direcció i producció (script, ajudant de direcció, director de 2ª unitat, director artístic, dissenyador de producció, coproductor), fins que es va consagrar com a guionista en obres com "La ciutat cremada" (1975) i la trilogia "Victòria" (1981-1983), dirigides per Antoni Ribes, amb qui va col.laborar estretament en diversos projectes.
Ha treballat també amb Antonio Isasi, Rafael Gil, Jordi Grau, François Villiers, Fernán-Gómez, Sergio Leone, Pedro Olea, Jesús Balcázar, Joan Bosch, Francesc Bellmunt, José Ulloa i Francesc Betriu. S'ha dedicat igualment a tasques de docència.
-Biografia i filmografia (Enciclopèdia Catalana-Diccionari del Cinema a Catalunya):
Obra en català: https://www.imdb.com/name/nm0764469/
Obra en castellà (I): https://www.imdb.com/name/nm0764467/
Obra en castellà (II): https://www.imdb.com/name/nm0764468/
Obra en castellà (II): https://www.imdb.com/name/nm0764468/
-Cinema europeu o nord-americà?
Parlaria millor de cinema d’emissor i de receptor. El cinema nord-americà o hollywoodià, com a mi m’agrada més definir-ho, sempre s’adreça al receptor (espectador, mercat). El cinema europeu, en canvi, prioritza l’autor-emissor (director, guionista). Amb el problema afegit que els governs europeus marquen directrius i hi intervenen també com a emissors (subvencions, foment, tutelatge), de manera que condicionen les característiques del producte. I això ha passat tant amb règims democràtics com dictatorials (Franco, Hitler, Mussolini, Stalin).
-Per què el cinema nord-americà atrau més públic?
En el seu esforç per adequar-se al receptor, el cinema hollywoodià ha anat definint una sèrie de principis i normes bio-antropològics i narrativo-retòrics que fan que les pel.lícules funcionin millor de cara a l’espectador. És a dir, apliquen sovint a les seves històries principis bàsics com la supervivència o l’eficiència comunicativa: el màxim d’informació amb un mínim esforç, fet que elimina allò innecessari i genera acció.
Cal descartar de pas una sèrie de fal.làcies sobre el cinema hollywoodià: 1) La publicitat ens menja el coco (si no funciona la pel.lícula, fa el dèficit més gran); 2) Tenen més diners que ningú (si no funciona la història, no es poden invertir ni recaptar diners de nou); 3) Tenen un mercat més ampli (si la pel.lícula funciona, interessa a un públic de tot arreu).
-Per què el cinema europeu atrau menys públic?
El problema del cinema europeu és que l’autor no compta prou ni adequadamanent amb el públic receptor. L’autor prioritza el seus interessos com a creador i la seva visió del món o del cinema.
-Què opines del cinema espanyol?
Funciona amb el ‘si l’encerto, l’endevino’, perquè li manquen criteris bàsics. Està distorsionat, com tot el cinema europeu, per les polítiques cinematogràfiques comunitàries, estatals i autonòmiques, que ens han portat a la ineficiència actual.
-El cinema és indústria o és art?
El cinema és una indústria que pot arribar a la categoria d’art. Però, en conjunt, és un art industrial. Per al cinema hollywoodià, es tracta fonamentalment d’un negoci que, només amb l’objectiu de guanyar diners, ha constituït el referent socio-cultural més influent i poderós del món contemporani. Des del concepte de cinema d’autor que s’ha imposat a Europa, sovint es considera herètic pensar en el mercat o en la taquilla. El fet industrial, doncs, no exclou l’art.
Enllaç - Entrevista a Miquel Sanz (II):
In memòriam: Miquel Sanz (1943-2022)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
TEORIA DEL GUIÓ DE MIQUEL SANZ: DISCURS ALS VI PREMIS BARCELONA DE CINEMA (2007)
Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer anivers...
-
A través de la seva família, he sabut que el Miquel Sanz és mort. Conegut per ser guionista i co l·l aborador habitual de l’Antoni Ribas a... -
Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer anivers...
