diumenge, 12 de novembre del 2023

TEORIA DEL GUIÓ DE MIQUEL SANZ: DISCURS ALS VI PREMIS BARCELONA DE CINEMA (2007)

Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer aniversari de la seva mort seria reproduir una transcripció del discurs que va adreçar al públic assistent als VI Premis Barcelona de Cinema (antecedent dels Premis Gaudí) el 5 de maig de 2007 al Teatre del Liceu.

El discurs ha estat polit (una mica, però no gaire) perquè sigui intel.ligible: ha calgut treure’n anacoluts (propis d’un discurs més aviat improvisat, però ben enraonat), manques de concordança, expressions sobreres i repetitives (clar, doncs, jo, de, de què...) i petits elements comprensibles en directe, però que destorben la lectura posterior.

El text transcrit conserva, al cap i a la fi, la frescor del moment i constitueix un resum molt bàsic i sintètic de la seva reflexió i lluita com a guionista i home de cinema per transformar la manera d’explicar històries al cinema català i europeu.

Tanquem els llums.

JOAQUIM ORISTRELL

(President del Col.legi de Directors de Catalunya)

Bona Nit. Hi ha coses que arriben massa tard. El Premi d’Honor Carles Duran que dona el Col.legi de Directors de Catalunya a tota una trajectòria professional arriba massa tard [per a l’Antoni Ribas]. Rebem-lo com un homenatge a un home, a un director, que no només va lluitar per fer cine, sinó que va lluitar pel dret a fer cine. Allà on hi estiguis, Antoni, rep-lo (Aplaudiments). Lliura el premi un home que pot parlar molt millor d’ell que jo, que és el seu col.laborador i guionista de La ciutat cremada: Miquel Sanz (Aplaudiments).

MIQUEL SANZ

Gràcies a tothom. En realitat, no tinc massa clar què faig aquí. Sembla que és com una mena de necrològica. En un acte que va de donar premis, per parlar d’una persona desapareguda --i jo sóc segurament la persona que més he conegut l’Antoni, he patit i he gaudit dels seus èxits i dels no tants--, potser el millor homenatge que li podria fer --recuperant una mica el seu esperit transgressor-- és dir algunes coses com que potser aquest tipus d’actes són necessaris, però que ens haurien de fer reflexionar: Per què hi ha aquest nivell de raquitisme al nostre cinema? Com podem millorar els nostres estàndards de creació de guionistes, directors i, sobretot, un sistema formatiu que és molt generalista? Però tot plegat acaba on comença realment el que s’ha de fer perquè les pel.lícules funcionin i siguin competitives. En tota la història que jo he seguit de les preocupacions pel cinema català, en tantes reunions com hi ha hagut, mai ningú ha volgut entrar a fons en quina era la problemàtica real de les nostres pel.lícules (Aplaudiments lleus). Hi ha una possibilitat de construir històries eficaces, si s’apliquen una sèrie de normes i de regles. O sigui, que a aquest nivell que tenim el pas següent que podem donar cap a la competència, en comptes d’estar com el teixit de Penèlop, constantment refent el teixit i acabant sempre en el mateix lloc, doncs hauríem d’intentar no només reflexionar, sinó aplicar una sèrie de regles i normes que existeixen per fer les coses d’una altra manera (Aplaudiments més forts) i donar aquest pas que cal que doni el cinema català i no quedar-nos sempre en aquest nivell. Inclús amb aquest fatalisme que pensem que no ho podem fer millor: ES POT FER MILLOR. Hi ha normes i regles, hi ha el cinema americà que funciona perquè aplica una sèrie de criteris i normes. Podem ser tan competitius com ells, i no per copiar-los, sinó per fer les nostres pel.lícules aplicant les regles i les normes que fan que les pel.lícules funcionin, que són universals i no són americanes (Aplaudiments finals).

Tot seguit, JOAQUIM ORISTRELL lliura el premi a JOSEP RIBAS SEIX, el qual agraeix, en nom de la família i amics propers, el reconeixement dels gairebé 50 anys de trajectòria cinematogràfica d’ANTONI RIBAS I PIERA. Malgrat que Ribas era “excessivament vitalista” i “personalment compromès en excés en els seus projectes”, quan la rauxa donava pas a la raó reconeixia la feina en equip dels seus treballs. El premi, doncs, és un reconeixement als companys d’equip, a la utopia i a la rauxa.

Obrim els llums.


TEORIA I PRÀCTICA

Entrevista a Miquel Sanz (I):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-miquel-sanz.html

Entrevista a Miquel Sanz (II):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-entrevista.html


dilluns, 20 de març del 2023

IN MEMÒRIAM: MIQUEL SANZ I SANZ (1937-2022)


A través de la seva família, he sabut que el Miquel Sanz és mort.

Conegut per ser guionista i col·laborador habitual de l’Antoni Ribas a pel·lícules com La ciutat cremada, les tres parts de Victòria, Las salvajes en Puente San Gil o Dalíva morir el dissabte 12 de novembre de 2022 després de patir una paràlisi per ictus.

Havia nascut a Dosaigües (València) 85 anys abans, el 9 de juny de 1937. Va començar a estudiar Dret a València i Madrid, però la dèria pel cinema aviat el va fer abandonar la carrera.

Al currículum que acostumava a lliurar als seus alumnes, entre els quals m’hi vaig trobar, va escriure: “Des del començament, quan vaig aconseguir -abandonant la carrera de Dret- introduir-me com a “meritori” en la branca de direcció d’aquesta professió de fer pel·lícules (“Vamos a contar mentiras”, Isasi), he anat simultanejant la feina de tècnic de direcció/producció (script, ajudant de direcció, director de 2ª unitat, director artístic, dissenyador de producció, coproductor, etc) amb la feina de guionista”.

Tot seguit hi afegeix: “Com a tècnic de direcció/producció he treballat amb directors com Antonio Isasi, Rafael Gil, Jordi Grau, François Villiers, Fernán-Gómez, Sergio Leone, Pedro Olea, Antoni Ribas, Jesús Balcàzar, Joan Bosch, Francesc Bellmunt, José Ulloa i Francesc Betriu”.

A ran de Vamos a contar mentiras (A. Isasi-Isasmendi, 1962) va conèixer l’Antoni Ribas, director amb qui va treballar com a secretari de rodatge a Palabras de amor (1968, interpretada per Joan Manuel Serrat) i com a ajudant de direcció a Amor y medias (Mitges i mitjons, 1969).

Segons consta al seu currículum i al Diccionari del cinema a Catalunya, va escriure els guions de Las salvajes en Puente San Gil (Antoni Ribas, 1966, adaptació de l’obra teatral de J. Martín Recuerda), La otra imagen (Antoni Ribas, 1972),  La ciutat cremada (Antoni Ribas, 1976) i el tríptic Victòria (Antoni Ribas, 1983-1984), els treballs més reeixits de la seva carrera.

També va participar com a guionista a Los Kalatrava contra el imperio del karate (Manuel Esteba, 1974), El refugio del miedo (José Ulloa, 1974), Salut i força al canut (Francesc Bellmunt, 1979), La amante ingenua (José Ulloa, 1980), La quinta del porro (Francesc Bellmunt, 1980) i La batalla del porro (Joan Minguell, 1981).

Amb l’Antoni Ribas va ser responsable encara dels guions de Dalí (1991), biòpic que va provocar discrepàncies serioses entre guionista i director, i Centenari (2004), treball que va tancar definitivament la col·laboració.

El mateix Miquel Sanz explica al currículum: “Després de les “Victòries” i a partir d’un primer guió meu sobre Dalí pel Ribas (que no és en absolut el que es va fer) vaig entrar en una etapa de reflexió sobre el nivell i la meva feina com a guionista”.

Va dedicar-se llavors a impartir tallers de formació de guionistes i va reflexionar sobre la indústria cinematogràfica i el procés creatiu d’un guió, amb una visió més propera als models anglosaxons que als models europeus, atès que aquests produeixen cinema d’autor poc atractiu per al públic, cinema “comercial” amb poc seguiment, europuddings o coproduccions feixugues, telefilms o telesèries rutinàries...

A aquesta època final pertanyen el Curs pràctic d’introducció a l’escriptura de guions cinema-televisius (1989), citat pel Diccionari del cinema, i el Llibre blanc i proposta d’acció per a resoldre el problema de la competitivitat de la nostra indústria de producció de ficció televisiva (sèries i telefilms) i cinematogràfica, citat al seu currículum i a hores d’ara inèdit.

La seva germana Lola m’ha comunicat que el Miquel va ser incinerat a Barcelona poc després de la seva mort. I també esclareix que el guionista valencià no va néixer el 1943 (data facilitada pel Diccionari del cinema a Catalunya i la base de dades de la Filmoteca Nacional i l'ICAA, però que cal esmenar).


 

BIBLIOGRAFIA

Miquel Sanz, Currículum professional/cinematogràfic, Estudi-Taller de Guions Via Nova, Barcelona, 2006.

Joaquim Romaguera i Ramió, Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. Entrada signada per ERM (Esteve Riambau Möller), pàg. 536.

https://www.enciclopedia.cat/diccionari-del-cinema-a-catalunya/miquel-sanz-i-sanz


FILMOGRAFIA

Miquel Sanz: Obra en català - Internet Movie Database (IMDb):

https://www.imdb.com/name/nm0764469/

Miquel Sanz: Obra en castellà (I) - Internet Movie Database (IMDb):

https://www.imdb.com/name/nm0764467/

Miquel Sanz: Obra en castellà (II) - Internet Movie Database (IMDb):

https://www.imdb.com/name/nm0764468/


TEORIA I PRÀCTICA

Entrevista a Miquel Sanz (I):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-miquel-sanz.html

Entrevista a Miquel Sanz (II):

http://blog-cinema-eficient.blogspot.com/2011/09/blog-del-cinema-eficient-entrevista.html


TEORIA DEL GUIÓ DE MIQUEL SANZ: DISCURS ALS VI PREMIS BARCELONA DE CINEMA (2007)

Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer anivers...