.jpg)
'The Artist' als Oscar?? I a més guanya??
No me'n savia avenir.
http://www.filmaffinity.com/es/awards.php?award_id=academy_awards&year=2012
Una pel.lícula que ha estat 11 setmanes entre la 10ª i la 20ª posició de la taquilla, i a hores d'ara ha recaptat uns modestos 3'5 milions d'euros a Espanya. Una pel.lícula francesa sobre Hollywood, muda i en blanc i negre: quin programador de televisió tindrà els d'allonsis de posar-la en prime time?? (Pel que em diuen, a França el debat és semblant.)
Repeteixo. Aquests comptes i arguments no em quadraven. Fins que va aparèixer el nom dels germans Bob i Harvey Weinstein pel mig. Especialment, el Harvey.
Els Weinstein eren promotors de concerts de rock i espectacles de Broadway. Van crear la productora Miramax, es van arruinar, la van vendre a la Disney i després van crear la Weinstein Company. Han participat en la producció, coproducció o producció executiva d'un grapat de pel.lícules destacables. Tenen un olfacte cinematogràfic i una visió comercial innegables: 'Sexo, mentiras y cintas de vídeo' (1989), 'Reservoir dogs' (1992), 'Pulp Fiction' (1994), 'El paciente inglés' (1996), 'Shakespeare in Love' (1998), 'El indomable Will Hunting (1998), 'Las normas de la casa de la sidra' (1999), 'Chocolat' (2000), 'Los Otros' (2001), la saga 'El señor de los anillos' (2001), 'Chicago' (2002), 'Gangs of New York' (2002), 'Kill Bill' 1 i 2 (2003) i (2004), 'El aviador' (2004), 'Descubriendo Nunca Jamás (2004), 'Sin City' (2005), 'El lector' (2008), Rambo (2008), Nine (2009), 'Malditos bastardos' (2009), diversos films de Michael Moore o Woody Allen (entre els quals 'Vicky Cristina Barcelona'), 'El discurso del rey' (2010) o 'La dama de hierro' (2011).
Si consultem la IMDb, la llista és encara més llarga:
http://www.imdb.com/name/nm0005544/
Però no ens deixem enlluernar. Al llibre 'Sexo, mentiras y Hollywood' (Anagrama, 2006), Peter Biskind, cap de redacció de Premiere i col.ladorador del New York Times o el Washington Post, ens presenta una realitat ben crua. Els Weinstein van començar saquejant el Festival de Sundance, el més important del cinema independent. Compraven les pel.lícules a preus baixíssims o entabanaven els directors en els contractes. Harvey Weinstein es va guanyar llavors l'apel.latiu de Manstisores. Si calia retallar, retocar o modificar el muntatge final, ho feia (tot i que hem de recordar que el propietari dels drets d'autor d'una pel.lícula nord-americana és el productor i no pas el director). I si calia amenaçar física o verbalment algú, tampoc hi havia cap problema.
http://kozmicbooks.wordpress.com/2009/04/17/sexo-mentiras-y-hollywood-la-historia-de-harvey-manostijeras/
La clau del negoci del clan Weinstein és una intensa i progressiva campanya de marketing i promoció del producte. A ran de 'Vicky Cristina Barcelona' (2008), Penèlope Cruz assegura: 'He recibido toda una lección de promoción. En esto Harvey es muy bueno'. Organitza grans festes per exhibir els actors, els passeja pels festivals, els fa pencar a base d'entrevistes i fa sopars amb crítics i professionals influents. Fins i tot prepara projeccions i tertúlies a la Motion Picture Retirement Home, el centre de jubilats de l'Acadèmia (hem de tenir en compte que el promig d'edat dels acadèmics és de 65 anys). La mateixa Meryl Streep, molt familiar i poc inclinada a aquest tipus de moguda, s'hi va posar de valent amb 'La dama de hierro'. I si algú deixa anar un rumor o una difamació contra Steven Spielberg o 'Slumdog millionaire' (2008) per apartar-los de la cursa cap al premi, el Harvey nega convenientment que hagi estat al darrere.
http://www.que.es/oscar/201202241133-oscar-2012-weinstein-oscuro-emperador-cont.html
Pel que fa a 'The Artist', Harvey Weinstein va comprar els drets de distribució als Estats Units després de veure les seves possibilitats al festival de Cannes. Com a distribuidor, ja va portar al seu país 'Cinema Paradiso' (1988) i 'La vida es bella' (1997). Aquesta vegada, l'estratègia ha estat jugar amb la nostàlgia del públic, els acadèmics i el món cinematogràfic. Va engegar la maquinària publicitària i poc abans dels Oscar va posar-hi la cirereta: va organitzar una gran festa a la qual hi van assistir els néts de Charles Chaplin, fet que va ser presentat com una acceptació del film per part de l'aristocràcia del cinema nord-americà.
http://www.eluniversal.com/arte-y-entretenimiento/cine/120228/gran-ganador-del-oscar-es-weinstein-el-distribuidor-y-dios-de-hollywoo
Tot plegat em porta a pensar que hi ha hagut edicions dels Oscar on la pel.lícula guanyadora s'ha imposat amb tota claredat: recordo els casos de 'American Beauty' (1999) o la indiscutible 'El discurso del rey' (2010), coproduïda per The Wenstein Company. En tierra hostil (2008), a banda de premiar amb l'estatueta la primera dona Directora, va ser una reafirmació patriòtica envers la presència militar a l'Irak i l'Afganistan. En altres edicions, però, les campanyes de promoció o les maniobres darrere les pantalles ens fan sospitar de moviments com els de l'espavilat Harvey Manstisores o semblants.
Ja ho sabem. A partir d'ara, hem de mirar qui és el productor d'un film nominat com a element de pes a avaluar i resseguir. I cal no oblidar que la taquilla és un mesurador objectiu, on el públic té el mateix valor que la crítica (més elitista, ideològica i subjectiva).
