Si sapiguéssim l’idioma de la pel.lícula, evidentment, en versió original. Però si això no és possible, rotundament, doblades. La tercera opció, el subtitulat, presenta unes incomoditats (estar pendent de la banda baixa de la pantalla, llegir subtítols sintètics, perdre detalls de la imatge i de la unitat de la representació) que no permeten gaudir de l’espectacle. Les pel.lícules no estan fetes per aprendre idiomes.
-Projectar només cinema en castellà és una anomalia?
A Catalunya és una anomalia històrica pel fet de la coexistència de dos idiomes, un dels quals (desgraciadament, el català) és prescindible. Els exhibidors i els distribuidors pensen que poden estalviar-se el cost de la versió catalana. Els productors creuen que fent les pel.lícules en castellà tindran accés a un mercat més ampli, la qual cosa és falsa perquè, si la pel.lícula és una merda (com passa quasi sempre), no tindrà mercat ni en castellà ni en català.
-Cinema amb subvencions o sense?
Sense, però sempre que no hi hagi subvencions per a ningú. Perquè els qui no les reben surten amb desaventatge i no s’evita l’efecte distorsionador de les subvencions. En la pràctica, el gran productor del cinema europeu és el sistema subvencionador, on una colla de buròcrates decideixen sobre la producció cinematogràfica. Així suplanten la funció del productor hollywoodià, preparat professionalment per enfrontar-se al públic que ha de pagar una entrada.
-Cinema amb quota de pantalla o sense?
La quota de pantalla ha contribuït a la minorització del cinema europeu. A part que no es compleix o es compleix malament. Estic d’acord amb els exhibidors quan manifesten que tenen dret a queixar-se de les imposicions de quota, ja que els obliguen a exhibir un material català, espanyol o europeu que, en general, els espectadors rebutgen.
-Què cal fer, doncs, per fer una pel.lícula eficaç?
1) Considerar el film com un discurs. El film té una història (= discurs narratiu) a explicar a l’espectador de manera entenedora i interessant.
2) Controlar els ingredients i l’estructura. Triar els ingredients (drama, comèdia, suspense, amor...) i organitzar-los de manera que mantinguin l’interès del públic al qual ens adrecem.
3) Diferenciar entre tema / sentit (missatge de l’autor) i acció dramàtica (la història). Els personatges i les seves accions estan al servei del tema que desenvolupa l’autor.
4) Estructurar el film sobre l’acció dramàtica / aventura dels personatges, focalitzant l’acció en els protagonistes. Cal centrar l’acció dramàtica en els personatges protagonistes perquè aquests són el vehicle principal de la identificació del públic.
5) Utilitzar el paradigma de l’estructura de l’acció dramàtica. A la primera part, la història ha de tenir una situació inicial que planteja un problema que algú haurà de resoldre en un moment determinat (punt de decisió d’objectiu), en el qual el personatge es posarà en marxa. A la segona part (cos principal de la pel.lícula), el personatge haurà de superar les dificultats que troba fins arribar al clímax o punt on resoldrà (o no) el problema, que es solucionarà en el desenllaç.
6) I sobretot, singularitzar el projecte. Cal que la pel.lícula destaqui dins el context audiovisual o mercat per tal que interessi al públic.
-Com veus el futur del cinema?
El futur del cinema és el futur del llenguatge visual sonor, que és el llenguatge més complet que la comunicació humana ha aconseguit mai, ja que és una síntesi de totes les arts. Una altra cosa són els canvis en la recepció que les noves tecnologies estan aconseguint i que constitueixen la revolució tecnològica més gran des del cinema sonor. Aquesta necessitat de contar històries, que és la funció prioritària que l’espectador li atribueix al cinema, només desapereixerà si l’ésser humà desapareix. Per tant, les sales tradicionals potser no deixaran d’existir, però veuran reduïda la seva funció.
Enllaç - Entrevista a Miquel Sanz (I):
In memòriam: Miquel Sanz (1943-2022):
