dissabte, 18 de febrer del 2012
RESSENYA: JOHN EDGAR HOOVER, EL GRAN PATRIOTA
J. Edgar ens presenta la vida d'una de les figures més poderoses del segle XX: John Edgar Hoover, director de l'FBI al llarg de tres guerres i durant el mandat de set presidents nord-americans. Hem de dir, però, que la pel.lícula és força irregular.
El film ens presenta una colla d'escenes agrupades en diversos blocs temàtics: la persecució paranoica contra conspiradors comunistes i anarquistes, acompanyada per l'expulsió per part de les autoritats responsables de la immigració a partir d'indicis o acusacions sense judici; la lluita contra les xarxes contrabandistes i criminals aparegudes a ran de la Llei Seca, reforçada amb una campaya propagandística basada en grans operacions i detencions mediàtiques, convenientment fotografiades; el creixement de l'actuació federal a partir de la Llei Lindbergh, tot aplicant tècniques de classificació de la informació i proves científiques inculpatòries (empremtes dactilars).
El fil conductor són Hoover (Leonardo Di Caprio) i la seva secretària Helen Gandy (Naomi Watts), amb la qual es vol casar de jove i acaba esdevenint una fidel col.laboradora que coneix els secrets més confidencials i custodia els arxius que els amaguen. Tot i que el guió ha estat escrit per Dustin Lance Black, activista gay i autor de 'Mi nombre es Harvey Milk' (2008), la relació de Hoover amb el seu íntim col.laborador i probable amant Clyde Tolson (Armie Hammer) és més anecdòtica i secundària.
La pel.lícula ens deixa clar que Hoover va modernitzar la policia federal i coneixia moltes intimitats de polítics i famosos, fet que el va ver intocable. Hi ha, però, detalls que han estat maquillats: Hoover era més antisemita, racista i homòfob del que veiem en pantalla. Va participar activament en la Cacera de Bruixes contra activistes, artistes i intel.lectuals, fossin comunistes o no: el film no tracta aquest episodi. La relació amb els germans Kennedy i Martin Luther King no va ser fàcil (fins i tot alguns l'involucren en els magnicidis): al film es tracta aquest període molt de passada.
Un aspecte curiós és la relació que Hoover va tenir amb la Màfia, que l'anomenava 'Edna'. Sembla ser que tenien proves de les activitats més 'esbojarrades' (homosexualitat, transvestisme) i el totpoderós director no els va collar com als gàngsters, als comunistes o als mateixos homosexuals. El film tampoc s'hi posa i perdona tota imperfecció humana del personatge amb la consideració final que Hoover ho va fer tot per patriotisme.
Així doncs, és evident que un gran patriota pot ser també un grandíssim fill de puta.
http://www.imdb.com/title/tt1616195/
http://www.ambienteg.com/cine/leonardo-dicaprio-sera-edna
RESSENYA: 'ALBERT NOBBS' O LA DONA TRANSVESTIDA
El tema del transvestisme femení tractat a 'Albert Nobbs' l'hem vist en films anteriors: La gran aventura de Silvia (1935), ¿Víctor o Victoria? (1982), Yentl (1983), The Ballad of Little Jo (1993). El guió es basa en una obra teatral de Broadway i dirigeix Rodrigo García Barcha, fill de Gabriel García Márquez.
El film té un rerefons molt dickensià: la vida dels empleats d'un hotel del segle XIX, la cobdícia de la propietària (Mrs. Baker), les relacions interessades (Joe i Helen, Helen i Albert), l'amor o l'amistat sincera (Albert i Hubert, Hubert i Cathleen, Helen i Emmy) i el cop de fortuna econòmic provocat per uns diners inesperats (Mrs. Baker).
L'espectador trobarà un realisme molt 'british' i una dinàmica propera al cinema d'autor per tal de bastir un film un pèl lent i amb aspectes no gaire bé solucionats, però senzill i acceptable.
dimecres, 11 de gener del 2012
MARGARET THATCHER vs SABINA SPIELREIN (1)
Aquesta setmana he vist dues pel.lícules que tracten personatges històrics: 'La dama de hierro' i 'Un método peligroso'... amb resultats sorprenents.
Per motius ideològics, em feia molta mandra veure un film sobre un personatge tan repugnant com Margaret Thatcher. El fet de saber que l'interpretava Meryl Streep em servia de consol i em va acabar d'atraure la idea de pensar com interpretaria una actriu nord-americana (tothom sap que la majoria d'actors nord-americans simpatitzen amb el Partit Demòcrata) una política tan reaccionària com la Sra. Thatcher.
He de confessar, però, que el plantejament del film m'ha agradat.
D'entrada, el guió opta per atorgar el paper de contrapunt crític / Pepito Grillo / clown a Denis, el divertit i punyent marit de la Sra. Thatcher: gran troballa per part de la guionista i gran intepretació de Jim Broadbent. No resulta gens estrany que Denis s'enamori d'una jove Margaret Roberts (nom de soltera), interpretada per Alexandra Roach, una actriu desconeguda que fa una actuació excel.lent. Tampoc sorprèn que la conservadora Margaret es casi amb un empresari ric (no s'especifica que era alt executiu de la indústria petroliera). I tampoc hauria de sobtar que la filosofia vital de la jove Margaret fos que no hem nascut només per rentar tasses de té (idea que puc arribar a compartir).
Tot seguit es tracta de buscar el cantó amable d'una dona lluitadora en un món d'homes (de fet, Margaret té una visió del poder i una ambició que, indiferentment del sexe, sempre ha estat pròpia dels poderos@s i els ambicios@s al llarg de la història). Veiem una dona més femenina que feminista (lògicament, al públic femení li agrada veure dones actives), una mare de família més preocupada per la política que per les ocupacions domèstiques i familiars (segons el seu ideari classista, tasques pròpies dels servents i les minyones). I sobretot, observem una política (parlamentària, ministra i primera ministra) coherent amb les seves idees ultraconservadores.
Per tant, si hem de ser amables amb la Sra. Thatcher, no ens hauria d'estranyar que els toqui el rebre als ineficaços polítics laboristes, als sindicalistes mandrosos, als treballadors subsidiraritzats, als terroristes de l'IRA, als afrancesats membres de la Unió Europea o als feixistes de la Junta Militar argentina. Tampoc ens hauria d'estranyar que el guió hagi obviat la defensa que Margaret va fer del seu amic Augusto Pinochet (potser per ser tan autoritari com ella o més aviat per haver-la ajudat durant el conflicte de les Falkland / Malvines, una guerra que va incrementar la seva minsa popularitat i li va fer guanyar unes eleccions). I tampoc ens hauria de sorprendre que massa referències al també reaccionari i ultraconservador Ronald Reagan haurien estat potser massa inoportunes per als demòcrates nord-americans.
El film recorda que Margaret Thatcher era tossuda, no escoltava els altres, citava Sant Francesc d'Assís, era excessivament exigent amb els seus col.laboradors o patia molt perquè podia perdre una guerra. I per a revenja dels seus detractors, la veiem envellida, afectada per la demència senil i mantenint unes converses impagables (el millor de la pel.lícula) amb el seu traspassat Denis.
Gran interpretació de Meryl Streep (amb els efectes de maquillatge i perruqueria imprescindibles en els biòpics) i agradables sorpreses en un guió un xic maniqueu. Gran escena de la Sra. Thatcher fent una reunió mentre la cosidora deixa al descobert el sostenidor davant uns col.laboradors imperturbables que la consideren un home més. O picada d'ullet a l'espectador després que la humanitzada Margaret renti una tassa de té i la deixi sobre la pica de la cuina.
Dirigeix la britànica Phyllida Lloyd, autora de Mamma mia (2008), i ha escrit el guió la també britànica Abi Morgan.
MARGARET THATCHER vs SABINA SPIELREIN (2)
UN MÉTODO PELIGROSO (2011). Drama-Biogràfic (Canadà-Regne Unit-Alemanya-Suïssa). A partir de fets reals, David Cronenberg explica la relació intel.lectual i sexual entre Carl Jung (Fassbender), Freud (Mortensen), Savina Spielrein (Knightley) i un pacient llibertí.
Al contrari que a 'La dama de hierro', on em feia mandra veure la ultraconservadora Margaret Thatcher, els personatges de 'Un método peligroso' em generaven més interés i simpatia: Sigmund Freud i Karl Jung.
Karl Jung (Michael Fassbender) coneix una pacient, Sabina Spielrein (Keira Knightley), de la qual s'enamora i a la qual ajuda a superar alguns traumes, amb el coneixement de Sigmund Freud (Viggo Mortensen). La noia, de condició jueva (com era d'esperar), estudia medecina, es fa psicoanalista i ajuda a evolucionar les teories de Jung i Freud, els quals es barallaran, fet que inclinarà a Sabina envers Freud.
La pel.lícula, per què ens hem d'enganyar, és avorrida, encarcarada i poc interessant.
Com a molts altres projectes d'aquesta mena, l'espectador corre el risc de sortir amb la sensació que ha vist un docu-drama que només li ha servit per conèixer personatges, idees i situacions. Però poca cosa més.
Malgrat que -o potser per això- el projecte es basa en una obra teatral inspirada en una novel.la, esdevé poc interessant dramàticament i és massa estàtic narrativament. La categoria dels actors no evita que els personatges resultin plans i superficials.
Dirigeix David Cronenberg, que aporta ben poca cosa al film.
dissabte, 31 de desembre del 2011
'ELS 39 ESGLAONS' O L'APRENENTATGE DE HITCHCOCK
Al Teatre Club Capitol de Barcelona podem veure 'Els 39 esglaons', una obra que adapta al teatre The 39 Steps (1935) d'Alfred Hitchcock.
Ha estat estrenada amb èxit a Londres (2005), els EEUU (2007), Madrid (2008) i Paris (2010). L'actor i escriptor Patrick Barlow va rebre l'encàrrec del també actor i escriptor Simon Corble i Nobby Dimon per reduir les 70 localitzacions i els 130 personatges del film original a 4 actors que porten tot el pes de l'obra sobre l'escenari.
A la representació barcelonina, els actors són Abel Folk (director), Jordi Rios, David Olivares i Mireia Portas.
Cal destacar que Alfred Hitchcock va adaptar '39 escalones' d'una novel.la de John Buchan, de qui admirava el seu 'understatement' o capacitat de presentar amb to lleuger esdeveniments dramàtics.
Hitchcock i el guionista Charles Bennett van experimentar un mètode d'escriptura que el director anglès aplicaria posteriorment de manera sistemàtica. Va escriure detalladament totes les escenes de la pel.lícula sense afegir-hi diàlegs, per tal de definir clarament l'estructura.
Hitchcock va fer també un procés de reflexió on es va inclinar per l'emoció en detriment de la verosimilitud. És a dir, que va potenciar la ficció en comptes de la lògica rígida i realista. Segons declararia el mestre anglès, aconseguir verosimilitud és molt fàcil: només cal fer documentals.
Una oportunitat ideal, doncs, per gaudir una obra de teatre que revifa un film clau en l'evolució cinematogràfica d'Alfred Hitchcock.
'Els 39 esglaons' / Teatre Club Capitol:
http://www.grupbalana.com/imprimirT.asp?id=296
The 39 Steps (1935) / Fitxa fílmica:
http://www.filmaffinity.com/es/film607000.html
Bibliografia: François Truffaut, El cine según Hitchcock, Alianza Editorial.
'39 escalones' (1935): DVD editat per Divisa (2003).
dimecres, 16 de novembre del 2011
RESSENYES: 'CRIADAS Y SEÑORAS' I 'ANONYMOUS'
'Anonymous' (2011) es planteja el repte de superar 'Shakespeare in Love' (1998) com a film que vol explorar la figura històrica de William Shakespeare i, cal dir-ho des del començament, no se'n surt.
El guionista John Orloff no respecta gens el Shakespeare que les fonts històriques, això és cert, no ens han explicat del tot i han deixat cert marge a la imaginació. I recorre a la Teoria d'Oxford, segons la qual l'autor que s'amagava rere el gran dramaturg era Edward de Vere, 17è comte d'Oxford. Un home culte de l'alta aristocràcia que feia servir de testaferro un William Shakespeare oportunista, ignorant i borratxo (fins i tot jo mateix me'l mirava amb comicitat i no podia evitar el fet de trobar certa semblança amb el nostre Willy Toledo).
L'actor Derek Jakobi, un dels principals defensors de la Teoria d'Oxford, fa la presentació d'una trama confusa i massa novel.lesca que estableix lligams de sang entre el grup de protagonistes conspiradors: el comte d'Oxford, el jove comte de Southampton i el jove comte d'Essex. El film intenta relacionar les obres de Shakespeare amb fets personals (idil.li d'Oxford amb la reina Elisabet I) i, sobretot, amb els esdeveniments polítics i militars que els porten a la tragèdia final.
Falla, però, el dinamisme en les escenes dramàtiques i caldria més passió en les escenes amoroses. La pel.lícula no sedueix com 'Shakespeare in Love' i només arriba a la seva alçada en l'ambientació i recreació de l'època.
Seria massa fàcil fer un acudit dient que Roland Emmerich és un director que s'ha carregat el planeta Terra diverses vegades i ara volia carregar-se Shakespeare. Més aviat no aconsegueix reeixir amb una trama superficial que no aporta res de significatiu als dubtes i les especulacions que envolten la figura de William Shakespeare.
Recomano a l'espectador que, quan torni a casa, repassi les dades de les fonts històriques que trobarà a la Viquipèdia, l'Enciclopèdia Catalana On Line o el Diccionari lterari Bompiani. I tot seguit, proposo que les compari amb la Teoria d'Oxford i tregui les seves pròpies conclusions. Passarà una bona estona i aprendrà una mica de literatura i història gràcies a 'Anonymous'.
dissabte, 5 de novembre del 2011
RESSENYES: EVA NO FUNCIONA BÉ I TINTIN ÉS CORRECTE
EVA (2011). Ciència-Ficció (Espanya, Castellà/Català). Àlex (Daniel Brühl) rep l'encàrrec de crear un nen robot l'any 2041 i s'inspira en Eva, filla del seu germà i la seva exnòvia.
Cal dir d'entrada que 'Eva' (2011) no va rebre més que un premi de caràcter tècnic (Millors Efectes Especials) al recent Festival de Sitges 2011. Una dada absolutament premonitòria que algun crític intenta amagar sota l'excusa de la forta competència d'altres pel.lícules.
http://www.eleconomista.es/boxoffice/analysis/2011/eva-o-como-la-competencia-puede-ser-letal/
'Eva' es tracta d'un film de Ciència Ficció d'Autor que té un començament interessant, però que es va desenvolupant leeeeentament, molt lentameeeeent. La història d'amor entre el protagonista (Daniel Brühl) i la seva exnòvia i ara cunyada (Marta Etura) és poc intensa, la relació amb el germà (Alberto Ammann) és igual d'inconsistent, el personatge d'Anne Canovas no aporta res i l'androide interpretat per Lluís Homar és absolutament ridícul.
L'única que se salva de la crema és la jove Eva interpretada per Claudia Vega, que és força espontània i creïble. Així i tot, no n'hi ha prou amb aquest personatge per sostenir el pes d'una trama poc dinàmica que es va fent cada cop més previsible segons avancem cap a un final sense sorpreses.
El pitjor sens dubte és el món futurista de caire realista que ens volen vendre: Som al 2041 i ens presenten un planeta Terra amb estètica retro dels anys 1970, poc afectat per la superpoblació demogràfica i poc avançat tecnològicament en comparació amb el present. Quin sentit té crear en aquest tipus de societat un nen robot amb ànima i a través de tècniques que semblen més pròpies d'un alquimista que d'un enginyer informàtic ??
El problema d'aquesta 'Eva' no són Tintin ni els barrufets, sinó la ineficàcia d'una història plantejada i desenvolupada d'una manera poc atractiva.
LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO (2011). Animació-Aventures (USA), 3D. El jove periodista Tintin i el seu gos Milú descobreixen la misteriosa maqueta d'un vaixell que els portarà fins a un tresor amagat. Dirigeix Steven Spielberg.
He de reconéixer que he vist la pel.lícula que esperava veure: un producte d'entreteniment. Amb tot, considero que Steven Spielberg i el productor Peter Jackson no han aconseguit els espectaculars resultats estètics que va assolir l'Avatar (2009) de James Cameron.
L'adaptació del còmic no és estrictament fidel, com desitjaven molts tintinòlegs, però el conjunt resulta molt correcte.
Hi ha un detall molt insignificant que m'ha cridat l'atenció: l'alcoholitzat capità Haddock acaba sentint repulsió per l'alcohol al film de Spielberg. I l'he comparat amb una anècdota d'Eva (2011): El personatge de Daniel Brühl fuma a tot hora com una xemeneia. Mentre el capità Haddock pot aconseguir lluitar contra l'alcoholisme l'any 2011, el tabaquisme no ha pogut ser erradicat l'any 2041.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
LES ESTRELLES DE HOLLYWOOD CONTRA LA IMDb
Els principals sindicats d'actors de Hollywood (SAG i AFTRA) han criticat la pàgina web IMDb per mostrar l'edat dels actors amb la intenció que retiri aquesta dada.
http://www.324.cat/noticia/1438246/ociicultura/Hollywood-critica-el-web-de-cinema-IMDb-per-mostrar-ledat-dels-actors
http://www.elmundo.es/elmundo/2011/10/28/cultura/1319766621.html
The International Movie Database (IMDb) pertany al grup Amazon i és la base de dades cinematogràfica i televisiva més important del món. Aplega fitxes de 2 milions de produccions i 4 milions de perfils d'actors i professionals del sector (directors, productors, guionistes). A més, el portal de pagament IMDb Pro facilita informació sobre agents i dades dels estudis.
http://www.imdb.com/
http://www.imdb.es/
Els actors es queixen perquè consideren que la publicació no consentida de l'edat els perjudica de cara a aconseguir feina, especialment quan un actor vol interpretar un personatge 10 anys més jove o una actriu sobrepassa els 40 anys. Segons els sindicats, tot plegat és laboralment discriminatori i èticament reprobable.
No crec que la IMDb cedeixi davant aquesta pressió gremialista, ja que els actors imposarien la censura i la llei del silenci sobre dades que afecten el dret a la informació que garanteix la constitució nord-americana. Un argument hem sentit sovint als films de Hollywood.
El que certament caldria fer és un debat obert sobre el pes de la imatge en la nostra societat, a la qual contribueixen precisament els denunciants. Els actors i les actrius de Hollywwod haurien de ser conscients que poden ser víctimes de la seva (i de la nostra) obsessió per la imatge. L'enemic tal vegada no és la IMDb, sinó que és l'ase dels cops d'una ira que hauria de mirar menys cap a l'exterior i tal vegada més cap a l'interior de la problemàtica.
Potser amb alguna petita trampeta (per què ens hem d'enganyar), la immensa majoria dels éssers humans hem après que no som divins, ni perfectes ni immortals. Ens hem resignat a envellir i a tenir l'edat que tenim. I cap sindicat ens ajuda a treure la nostra edat del DNI, del passaport o del carnet de conduir.
Benvinguts i benvingudes al món real.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
DOBLATGE DE PEL.LÍCULES EN CATALÀ
http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20111027/54237249071/mascarell-hace-visible-la-normalizacion-del-cine-en-catalan-asistiendo-al-estreno-de-tintin.html
Els testimonis han estat personalitats del govern, la política i la cultura: la vicepresidenta Joanna Ortega; els consellers Irene Rigau (Ensenyament) i Lluís Recoder (Territori); Fèlix Riera (director de l'Institut Català de les Indústries Culturals, ICIC); Francesc Guardans (director del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CONCA); l'actor Josep Maria Pou, el cineasta Manel Huerga i l'escriptor Jordi Cabré.
La pel.lícula triada ha estat 'Les aventures de Tintin: El secret de l'unicorn'. Naturalment, una pel.lícula de Hollywood, ja que serà el cinema majoritàriament doblat. Però és decebedor comprovar que es tracta d'una estrena que es veurà en català en 2D i no en 3D.
(Foto: Hernández de Castro, Mascarell i Tarazón)
http://www.324.cat/noticia/1392826/ociicultura/Les-majors-doblaran-al-catala-25-pel·licules-a-lany-vint-mes-que-el-2010
Quadre 1
| 2010 (real) | 2011 (projecció) | |
|---|---|---|
| Quota de Mercat | 3% | 11% |
| Films Doblats | 5 | 25 |
| Total Còpies | 74 | 625 |
| Espectadors | 117.471 | 1.500.000 |
Quadre 2
Quota de Mercat / Versió Catalana | ||||
| 2010 | 3% | |||
| 2012 | 11% | |||
| 2014 | 25% | |||
| 2017 | 35% |
divendres, 28 d’octubre del 2011
14 D'ABRIL: MACIÀ CONTRA COMPANYS. N'ESTEU SEGURS?
http://www.imdb.com/title/tt1824142/
El film / telefilm / minisèrie ens presenta els personatges i els fets a través d'unes entrevistes fetes per a un suposat documental. I aquí comencen els primers dubtes. Veiem un equip de rodatge difuminat i ens preguntem quins són els responsables: L'equip actual del Manuel Huerga o un equip de l'època? Els tatuatges, els micros i el maquillatge ens fan veure que són d'època actual. I llavors ens preguntem de nou: Es tracta d'un equip tècnic que ha viatjat des del Passat cap al Present o s'hi ha desplaçat des del Passat cap al Futur?
Com es pot comprovar, la idea del fals documental no ha estat ben definida. Malgrat que, a les pàgines web i no pas al film, els responsables ho resolen dient que es tracta d'una llicència narrativa (pel que veiem, poc treballada i poc justificada):
http://www.tv3.cat/actualitat/260700/14-dabril-Macia-contra-Companys
Podem interpretar que els personatges parlen espontàniament amb un narrador no precisat i s'adrecen: A la Història? A la seva Consciència? A Catalunya? A Déu? Ja sabem que el Públic hi seria (prou que s'han encarregat de publicitar-ho a TV3, Catalunya Ràdio i RAC-1). Els responsables podrien haver aprofitat la figura de Josep Pla o els periodistes del setmanari L'Opinió per focalitzar la figura del narrador-conductor. O emprar la sempre recorrent veu en off.
Un cop admetem que el fil conductor és imprecís, observem que la pantalla esdevé una desfilada de personatges (polítics, figures històriques, periodistes, militars). Hi ha escenes on és difícil recordar qui està parlant (i el més important: quina va ser la seva funció històrica). Sort que els comandaments dels reproductors de DVDs ens permeten anar endavant i enrere. O fer pausa i anar a consultar la Viquipèdia. Sobren, per exemple, Josep Pla, Francesc Cambó, el Rei Alfons XIII o un munt de polítics i militars amb papers secundaris.
El públic majoritari pot arribar a sentir-se intimidat per tanta informació política i històrica: "No tinc ni idea d'història. Però aquesta gent en sap un niu!" I no es tracta d'això. Els espectadors no són uns pobres ignorants si no poden pair tants personatges o situacions. Ni poden dedicar-hi sis mesos a repassar qui entra o qui surt a la Plaça de Sant Jaume (per cert, una mica buida). La feina dels responsables del guió és fer una tria de personatges i esdeveniments entre l'abundosa documentació que tenen a l'abast. En cas contrari, corren el risc que l'obra acabi interessant només a un públic minoritari i especialitzat. O que només s'empri com a material didàctic per a estudiants d'ESO, Batxillerat o Universitat.
Un cop hem acceptat que hem de repassar història, veiem que el títol i la primera mitja hora ens porten a pensar que el tema central és un fins ara poc conegut enfrontament entre Macià i Companys el dia de la proclamació de la República Catalana. Però ens queda gairebé una hora més per adonar-nos que, en realitat, ens estan plantejant el dilema de Macià i la República: Fem una Federació de Repúbliques Ibèriques (propòsit inicial impulsivament autoproclamat per Macià) o demanem autonomia per a Catalunya dins la República Espanyola (a través del futur Estatut de Núria, substancialment retallat, tal com ens recorden cap a la fi... amb una veu en off).
Companys proclama i defensa la proposta de la República, però conjuntament amb altres dirigents, la qual cosa fa diluir un suposat conflicte personalitzat entre Macià i Companys. Tal com ens ho plantegen els mateixos responsables del film, Companys no s'enfronta a Macià i el conflicte es produeix bàsicament entre Macià i les autoritats republicanes espanyoles. No serveix d'excusa dir que es tracta d'una altra llicència per tal de fer el títol més atractiu. Més aviat és un element representatiu del que estem argumentant: Hi ha mancances en el plantejament i l'estructuració del guió.
Amb tot, la classe magistral d'història ens deixa alguna escena destacable, com aquella on decideixen "ressuscitar" la desapareguda Generalitat de Catalunya per anomenar la "cosa". I també hem de destacar el treball interpretatiu dels actors (principals o descartables), la meritòria postproducció (concretament l'edició o muntatge del material) i la caracterització del Fermí Reixac (Macià), tot i que no podem dir el mateix del Pere Ponce (Companys).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
TEORIA DEL GUIÓ DE MIQUEL SANZ: DISCURS ALS VI PREMIS BARCELONA DE CINEMA (2007)
Miquel Sanz i Sanz va morir el dia 12 de novembre de 2022. Com a alumne i amic, he pensat que la millor manera de recordar el primer anivers...
-
.jpg)
'The Artist' als Oscar?? I a més guanya?? No me'n savia avenir. http://www.filmaffinity.com/es/awards.php?award_id=academy... -
-Cinema en VOSE o doblat? Si sapiguéssim l’idioma de la pel.lícula, evidentment, en versió original. Però si això no és possible, rotund...